Hi ha cançons que em transporten a un estat similar al de l’enamorament. Les meves glàndules segreguen endorfines a dojo. Entro en èxtasi, sento una eufòria i m’infla les entranyes una emoció i una empenta que em durien a menjar-me el món. M’encanta. Suposo que és la mateixa sensació que m’embriaga en menjar xocolata negra, en veure un paisatge fascinant, en trobar algú que m’il·lusiona…
Dissabte em vaig sentir així. Amb les lletres màgiques i la música hipnòtica del Joan Miquel Oliver. Va ser com endrapar una rajola sencera de xocolata Lindt del 85%, però sense patir per la cremor d’estómac; com ser a Formentera; com besar uns llavis dolços i tendres i humits fins que surt el sol. Amb tot, encara no he sortit d’aquest estat. Avui, a punt d’anar a dinar, he fet un alto en el camino i li he pres l’iPod al meu germà; he fet córrer la rodeta blanca i he posat Al mar dels Manel i no he pogut fer altra cosa que ballar un cha cha cha descalça i en solitari al mig de l’habitació.
