Quan esmorzem al Xalar Cafè, de vegades arriba la Rosa, aquesta filòloga mallorquina d’uns quaranta i pocs anys. Sempre me la miro, a veure quin look porta. Hi ha dies que porta els cabells negres; d’altres, platino. Sovint, va amb leggings lila, una breu faldilla i bambes de colors. Seu amb nosaltres i ens explica anècdotes entre pipades de la cigarreta i glopets del seu tallat, i riu com una boja quan algú fa alguna broma pujada de to. És llavors que deixa veure una dentadura fantàstica que no sé si és natural o no.
Caldrien uns quants paràgrafs més per descriure, com Déu mana, aquesta dona tan peculiar…, però ara no tinc temps! Pel que sí que tinc temps és per explicar-vos una anècdota que ens va explicar un dia i que ha anat apareixent de forma recorrent durant les estones que sortim a fer el cafè… Resulta que, de petita, la Rossa passejava un dia amb unes amigues pel carrer i, en una balconada, hi havia una senyora gran asseguda en un balancí. Nyigo, nyigo. De sobte, els va dir: “nenes, sigueu ben putes, beeeen putes, que ja en tindreu, ja, d’anys per empenedir-vos-en!!!!!”. Com he dit, m’encanta.
