Perdent el temps

Horaris nocturns, de Joan Margarit

angelscodina — Thu, 26 Jan 2012 01:09:02 +0000

Volia compartir aquest poema que he descobert avui, al curs de narrativa, i que m’ha flagrat!És del Joan Margarit…

Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de finestretes
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és ―abraçat a tu―
Deixar que tots els trens se’n vagin en la nit.

Ring ring

angelscodina — Tue, 10 Jan 2012 23:32:31 +0000

Li he comprat un timbre per a la bici i hem acabat xerrant sobre el sentit de la nostra existència. A Covent Garden, fa sis hores.

Raïms, petons i nostàlgies descongeladores

angelscodina — Fri, 23 Dec 2011 00:17:27 +0000

Aviat farà un any que vam volar fins a Beauvais, que vam conduir com quatre hores per la carretera aquella xunga ―nevada i congelada― amb una merda de Peugeot fins arribar a la Bretanya. Sort del ge pe essa i d’una sang freda que encara no sé gaire d’on vam treure, i de la màgia d’aquell poblet fantasmagòric, emboirat i (diria que, gairebé) Burtonià on vam passar les primeres nits. Sort, també, de les crêpes, de les bolées de sidra i dels mitjons de llana; d’aquell cafè amb llet a la vora de la llar de foc, de la calidesa de les abraçades. Aviat farà un any, també, del trenta-u de desembre en què vam canviar els dotze raïms per dotze petons, allà a París. És lluny, allò. I no parlo de París, ara.
Aviat, també, farà dos anys d’aquelles campanades a la vora del Tàmesi, d’aquella ampolla de cava oberta sota els flocs de neu que desafiaven, dansaires, el boirum londinenc. “Happy new year!!!”, dèiem, com autòmates i amb accent macarrònic, a tots aquells que ens creuàvem. Fa dos anys, gairebé, que ballàvem entre gais i lesbianes en aquell club del nord-est de Londres, i que aquell homosexual polonès ―súper estilós, el cabron― m’il·lustrava sobre les pràctiques sexuals entre els homes i em revelava, de passada, la seva passió pel Darek, l’ex de l’Obregón.
I l’any que ve, quan s’acostin aquestes dates (si és que sóc en aquest món, que això, encara que soni molt heavy, no se sap mai), inevitablement recordaré el que feia aquest cap d’any, i l’altre i l’altre; amb qui era, on era, què feia i, fins i tot, què ens dèiem. I potser recordaré aquesta entrada, que m’ha quedat una merda perquè em sembla que les neurones, aquests dies, no carburen gaire, i potser la rellegiré, i recordaré que vaig escriure que això havia de ser un text molt inspirat (mentre em rentava les dents, fins i tot, m’han vingut al cap les frases que escriuria…, però es deuen haver escolat pel desguàs de la pica quan glopejava), però que ja veus. Han sortit quatre idees, mal lligades…, quan, total, el que jo volia amb aquest pseudorotllo filosòfic era colar una cita del Mario Benedetti que he trobat avui per Internet, i que m’ha agradat molt: “De vez en cuando es bueno ser consciente de que hoy, de que ahora, estamos fabricando las nostalgias que descongelarán algún futuro”. He dit. O sigui que forgem futures nostàlgies dignes de ser nostàlgies dignes de despertar nostàlgia.

Els/les tres xurris de la teva vida

angelscodina — Fri, 16 Dec 2011 02:03:44 +0000

“Per esbrinar si és una de les grans dones de la teva vida”, explica el Sonny, “només t’has fixar en què fa ella quan aneu a agafar el cotxe: si un cop ja ha segut al lloc del copilot (després que tu li hagis obert la porta), veus que s’incorpora per aixecar el pestell de la teva i, així, facilitar-te la feina a l’hora d’entrar a l’automòbil, és que la tia val la pena: molt probablement serà una de les grans, una de les dones que et marcarà”. El Calogero escolta, atent, i el Sonny continua: “Segons les estadístiques, al llarg de la nostra existència, ens en trobem tres. El problema és que, de vegades, apareixen totes a la vegada”.
La merda, però, ja no és que apareguin totes (o tots) a la vegada (que sí, és una putada!), sinó que ara, amb el cierre centralizado, tota la teoria del Sonny se’n va a la merda, i seguirem encara més perduts! Haurem de buscar un xurri que dugui un cotxe vintage o demanar-li al de Niro que faci una versió actualitzada de la peli (jo m’ofereixo a fer de la nòvia del prota, el Lillo Brancato, que estava tan bo com un bon tros de mascarpone amb vetes de gorgonzola) i ens reveli una nova teoria infal·lible per descobrir si el nostre ligue serà un dels grans.

Ratlles russes

angelscodina — Wed, 14 Dec 2011 00:07:37 +0000

A Barcelona hi viu un sard de somriure lluminós que només vesteix amb samarretes de ratlles russes blanques i blau marins. De fet, totes les samarretes que té a l’armari ―a excepció d’una de ratlles blanques i vermelles, que li van regalar― no només compleixen amb aquestes característiques, sinó que, fins i tot, són dutes des de Sant Petersburg. Viu en un estudi de Ciutat Vella, decorat ben bé com si fos l’interior d’un barco perquè, diu, sembla que així no enyora tant la vida al seu poblet de pescadors.
Només l’he vist dues vegades a la vida. L’última, amb la Bella i una amiga seva que estava de visita, a Robadors 23. Anàvem a un concert de flamenco que, per falta de públic, no es va arribar a celebrar. Ell era a la barra, sol, prenent alguna cosa; la samarreta de ratlles, els rínxols i l’accent el delataven. Duia, també, un bigotet que li perfilava el llavi superior. Me li vaig presentar. “Ets el Paolo d’Angeli? Jo sóc l’Angeli, haha”. Aleshores li vaig confessar que l’havia vist uns mesos enrere al Jamboree, i que m’havia encantat, i així, amb unes quantes gotes d’indiscreció per part meva i les meves amigues, encetàvem una conversa més que surrealista.
Avui, sembla que l’atzar volia fer que aparegués, de nou, al meu camí. O, potser, més aviat, en el de la Bella. “El tio con la camiseta de rayas esta aqui..te acuerdas de el?”, m’ha escrit pel Whatsapp poc abans de les 22h. Jo havia de ser allà, amb ella, però no m’he trobat bé i he decidit quedar-me a casa. “No! Cuál? Qué tío? Joder, ahora me dejas intrigada”. “Lo conocimos en un concierto..el loco que tiene su piso como un barco. Que toca un instrumento raro, jaja”. Li he dit que se’l lligués, que pot ser tota una experiència i que, al cap i a la fi, coneixent, ja prèviament, la seva fixació per les samarretes de ratlles russes blanques i blaves i que té el pis decorat com un barco, ja està curada d’espants.
Sigui com sigui, i fora bromes, aquest tio es diu Paolo d’Angeli i veure’l en directe és una experiència fascinant. Va amb una guitarra raríssima, tunejada per ell mateix, i és com un home orquesta però que ho fa tot només amb aquest instrument i la seva veu. I la seva personalitat, esclar. Increïble.

Addictes

angelscodina — Wed, 07 Dec 2011 00:04:19 +0000

A Amor o dependència?, Walter Riso parla de les addiccions afectives que s’estableixen en les relacions amoroses. El vaig pillar de la biblioteca fa uns dies perquè me l’havien recomanat. I tot i que no llegeixo mai llibres de psicologia o autoajuda o similars, crec que pot ser interessant fer-ho, de tant en tant, i sempre des d’una visió crítica. Encara no l’he acabat, el llibre, però, de moment el que puc concloure és que tot el que hi diu són reflexions que podríem fer nosaltres mateixos, amb una mica de sentit comú, però que sempre està bé llegir de la ploma d’algú altre, i més si és un tio que porta dedicant-se a la psicologia clínica tota la vida.
El que Riso diu és que “no podem viure sense afecte, ningú no pot, però sí que podem estimar sense esclavitzar-nos”. Ell parla, en general, de relacions un pèl malaltisses pel fet que hi ha una dependència, de l’un cap a l’altre o dels dos a la vegada. Els exemples són molt extrems, però és fàcil sentir-s’hi identificat, d’alguna manera, i això fa que, mentre passes les pàgines, vagis recorrent, punt per punt, el teu currículum amorós i vagis descobrint-t’hi una mica, en alguns casos. I arribis a la trista conclusió que és més fàcil caure en una relació d’aquesta mena que no pas tenir una relació súper sana.
Dit això, doncs, la clau és veure-ho venir…, però en quin punt, quan ens envaeix l’amor, som capaços de racionalitzar tant? Potser és alguna cosa que s’ha d’anar treballant, però no és fàcil. Crec que tot és qüestió de força de voluntat i seny i raó, tres coses incompatibles amb un sentiment que surt tant de les entranyes com és l’enamorament.
Això és extrapolable a altres situacions de la vida, potser no tan viscerals, però que em permeten exemplificar el que vull dir… Fa un any em vaig apuntar a un curs que feien a la feina per aprendre a gestionar el temps. Tot i el meu escepticisme, tenia una certa esperança que aquell bon home, el coach, al cap de deu hores de classe, em revelaria el secret de tot plegat. Que, per art de màgia, de sobte arribaria d’hora a les meves cites, entregaria les feines abans i tot del deadline o que aconseguiria anar a dormir abans de les dotze. Però encara estic igual. No he millorat en res, d’això, perquè crec que tot depèn de les meves ganes de canviar-ho, no de receptes miraculoses. El problema és que si ets hedonista i apassionat, per molta racionalitat i voluntat que hi posis, com esperes resistir-te als petons, les abraçades i les carícies, o a l’olor tèbia i dolça del cos de l’altre? O a converses tan estimulants que mantenen eixerida cada neurona del cervell, tardes de cine en què comparteixes crispetes dolces i salades i rajes del prota i del veí de davant o, per què no, estones de silenci al sofà? Encara que allò no dugui enlloc, encara que ens fem mal…, què és millor, haver disfrutat com porcs i sortir-ne ben o mal parat (chi lo sà) o haver-s’ho perdut sense haver-se ni fet una esgarrapada? Jo voto per la primera opció. És clar, posant-hi una mica de seny, i això passa pel respecte a un mateix (i a l’altre, és clar) i per no posar tots els ous al mateix cistell. Així doncs, sempre val la pena tenir diversos donadors d’endorfines, que no per força han de ser amants, sinó amics guais, noves coneixences o una afició, que pot ser per l’art, la música , la literatura o l’esport, jo què sé.

La cura

angelscodina — Tue, 06 Dec 2011 21:44:38 +0000

Tot i que, de petita, deia que volia ser poetessa, la poesia és, per ara, tot un món que desconec… No n’he escrit gairebé mai, ni n’he llegit mai. No en sé pas gran cosa, jo! Només sé que l’altre dia va anar a parar, a les meves mans, un text que no sé si és un poema o és prosa poètica, però que sí que és d’un poeta. En aquest cas, del mexicà Jaime Sabines. I m’encanta. Per això he pensat que el compartiria aquí, per si mai algú hi va a parar, o per si jo el vull rellegir algun dia!

Espero curarme de ti

Espero curarme de ti en unos días. Debo dejar de fumarte, de beberte, de pensarte. Es posible. Siguiendo las prescripciones de la moral en turno. Me receto tiempo, abstinencia, soledad.

¿Te parece bien que te quiera nada más una semana? No es mucho, ni es poco, es bastante. En una semana se puede reunir todas las palabras de amor que se han pronunciado sobre la tierra y se les puede prender fuego. Te voy a calentar con esa hoguera del amor quemado. Y también el silencio. Porque las mejores palabras del amor están entre dos gentes que no se dicen nada.

Hay que quemar también ese otro lenguaje lateral y subversivo del que ama. (Tú sabes cómo te digo que te quiero cuando digo: “que calor hace”, “dame agua”, “¿sabes manejar?”, “se te hizo de noche”…Entre las gentes, a un lado de tus gentes y las mías, te he dicho “ya es tarde”, y tú sabías que decía “te quiero”.)

Una semana más para reunir todo el amor del tiempo. Para dártelo. Para que hagas con él lo que tú quieras: guardarlo, acariciarlo, tirarlo a la basura. No sirve, es cierto. Sólo quiero una semana para entender las cosas. Porque esto es muy parecido a estar saliendo de un manicomio para entrar a un panteón.

We want Christmas NOW!

angelscodina — Mon, 05 Dec 2011 17:38:48 +0000

Era dissabte, faltava poc per Nadal, i feia un fred que garratibava l’ànima. Em dirigia a Camden Lock i, a l’altura del pont, vaig veure una marabunta blanca i vermella que venia cap a mi. Eren un miler de persones vestides de Santa Claus, que cridaven i saltaven i reien i cridaven encara més fort el motiu pel qual es manifestaven. «What do we want????????!!!», deia el líder; «Christmas!!!!», responien els altres. «When do we want it????!». «Nooooow!!!!!». I sí, ja sé que hi ha coses bastant més profundes i importants per les quals manifestar-se, però aquesta…, aquesta em va flipar!
Nota: La foto l’he extreta d’Interné! De Getty images!

B/N

angelscodina — Mon, 05 Dec 2011 12:37:49 +0000

Un atac de golafreria em va fer posar els peus en aquell forn de pa, i un atac de nostàlgia em va dur a demanar un croissant de xocolata blanca i negra. Mentre la dependenta l’embolicava amb el paper i prenia, de les meves mans, l’euro amb cinc, em vaig traslladar a quatre o cinc anys enrere. No sé qui érem; el Dani, segur; el Nar6, potser també… No ho sé! Només recordo que allà, al carrer d’Astúries, hi havia un forn de pa (on ara hi ha el Barcelonareykjavik) al qual si trucaves de matinada, de la porta del darrere, sortia un senyor, així com d’incògnit, que et recitava amb un xiuxiueig totes les pastes que tenia: croissant normal, croissant de xocolata, croissant de xocolata blanca i negra. I sé que vam demanar aquest últim. Era més aviat una napolitana o on cornetto italià, amb dues ratlletes paral·leles d’èxtasi assegurat. I no eren de coca, sinó una de xocolata blanca i l’altra, negra. El secret, ens va dir, consistia a anar combinant les queixalades d’una banda i de l’altra, per poder degustar-lo amb tota la plenitud. I així vam fer-ho, mentre les nostres papil·les gustatives s’enlairavem en l’espai sideral. I és que potser no era el millor croissant del món, però a aquelles hores, amb el fred que feia i l’estómac buit, va ser el plaer més sublim!

Els Culdolla, Àngels, Els Culdolla!!

angelscodina — Fri, 02 Dec 2011 14:16:02 +0000

«Sorry…, do you mind?», li vaig dir, assenyalant, amb la mirada, una filera de tres seients que hi havia lliures, no gaire lluny d’on érem. «Yes, sure», va assentir. Es va aixecar i em va deixar sortir, però com que l’hostessa no em va deixar canviar de seient, em vaig haver de resignar i tornar al meu lloc… «Where are you from?», va preguntar. «Barcelona. And you?». «Me too!».
Es deia Andreu, era gracienc i tenia 27 anys. Estudiava medicina a Can Ruti, però no per vocació ―en veritat, estava interessat en l’enginyeria de forests―, sinó perquè a casa eren del ram i perquè «queda com molt bé, dir que ets metge». Degut a la manca de vocació i, segurament, al temps que havia dedicat als moviments estudiantils i a les bacanals que se celebraven a la universitat ―i que em va explicar fil per randa―, anava un parell o tres d’anys endarrerit, en els estudis.
Venia de passar un parell de mesos per Tailàndia, fent pràctiques en un hospital de Bangkok i viatjant pel país. Les pràctiques les havia aconseguides no gràcies a les notes, mediocres, sinó a un nivell excepcional d’anglès (havia viscut als EUA amb la seva família fins a l’adolescència).
Vam amenitzar el vol amb un parell o tres d’hores de xerrera sobre pel·lis, llibres i música. Vam parlar del Roald Dahl, que a ell, com a mi, el flipava―i tot i que potser no al seu nivell (ell havia llegit totes les seves obres!). Vaig confessar que acabava de rellegir El Gran Amic Gegant i Charlie i la fàbrica de xocolata, i que durant una època, el meu ritual cada cop que anava al Regne Unit era comprar algun dels seus llibres en anglès: James and the Giant Peach, George’s marvelous medicine i The Twitts havien estat les meves adquisicions. «The Twitts…, hosti, ara no recordo quina és el títol en català!», va dir.
Al cap d’una estona, es va posar l’antifaç i va quedar fregit. Mentre jo roncava, de cop, l’Andreu es va posar parlar. S’havia eixerit, duia l’antifaç i mirava ―bé, això és un dir, perquè amb l’antifaç era impossible― cap a mi: «Els Culdolla, Àngels, Els Culdolla!!!», cridava. Vaig flipar, no sabia de què em parlava aquell sonàmbul, però tot i tenir les neurones mig endormiscades, vaig deduir que, en somnis, havia trobat la traducció del llibre del Dahl. I la veritat és que, fins ara, no havia comprovat, si allò era cert o simplement un deliri de la fase R.E.M.