Des de fa un parell de mesos, estudio nihon-go (és que queda molt guai dir que estudio nihon-go en comptes de japonès; també queda molt guai titular aquesta entrada amb aquesta expressió tan xaxi piruli). I és que sóc una tia molt guai, m’agrada fer coses que no facin la majoria de la gent, tot i que ara, estudiar japo ja és patrimoni de la meitat dels adolescents del país, otakus empedreïts.

Avui, però, deixaré la modèstia de banda i us confessaré que sovint (per no dir que sempre) surto amb el cap com un bombo de les classes de nihon-go (ara he fet un rodolí). I és que no puc deixar d’atabalar-me amb totes les paraules estranyes i les estructures que no sé si arribaré mai a entendre quina estructura lògica segueixen. La cal·ligrafia em surt així així i l’expressió que més he dit des que vaig començar és osoku narimashita, que és la disculpa que un diu quan arriba tard. El profe, el sensee, vaja, sempre s’assenyala el canell, tot i que no hi porta un rellotge o tokái, com diria ell, i fa cara d’escandalitzat per la meva tardança. M’atabalo amb watashi wa i watashi no, l’asoko wa i el sore wa, amb ichi (un), ni (dos), san (tres) i amb el sambiakku i el roppyaku, que no recordo quin número són. Somric al saber que pa es diu pan, que moble es diu kagu, que TV es diu tereví, que escales mecàniques es diu escaleeta i que supermercat es diu supaarmarkeeeto o que oficina es diu caixa. Sóc així de ximple. Ho sóc tant, de ximple, que quan veig el profe, tan escatològic i extravagant, no puc deixar de pensar que ha de ser l’hòstia tenir un nòvio japo, encara que la tinguin petita. De ben segur que amb ell no hoshi-o miru, o sigui, que no veuria mai les estrelles. Que cutxina que sóc.

Em va agradar veure’t. Suposo que feia dies que necessitava xerrar amb un amic una estona llarga. No hi ha res com compartir les angoixes per adonar-se que no n’hi ha per tant, que allò que ens sembla tan estrany, que segur que no li passa a ningú més, és el més normal del món.

Ara que hi penso, sempre acabem parlant d’amor i de sexe, dos conceptes que no sempre van de la mà. Bé, tampoc no descobreixo la sopa d’all, jo ara. Ahir em vas dir que no sé quina amiga teva t’havia dit una veritat com un temple: només s’estima cegament una vegada. I sí, segurament és cert. No sé si sempre és així, o només quan un surt escaldat o decebut o escarmentat acaba fent-se una mena de cuirassa que mai desapareixerà del tot. Tant de bo no fos així. M’agradaria que l’amor fos sempre intens, pur i franc, però ja sé que pensar això és pecar de naïf o més aviat d’ingènua.

Em disposo a escriure i no sé gaire per per què. Suposo que perquè em fa llàstima veure que tinc això mig mort. Si, total, les estadístiques em diuen que la majoria de visitants hi vénen a parar perquè busquen al google el nom de la pitonisa de qui vaig parlar fa unes entrades… I no sé si em satisfà gaire pensar que el meu públic és també públic del que fa aquesta senyora, i sense ànim d’ofendre, de debò.

Els dies transcorren i no sé què em passa. Em sento com un capoll que ha d’eclosionar tard o d’hora, i espero que sigui en forma d’una papallona ben bonica. Els dies se’m fan llargs i les estones a la feina bastant eternes. Però què hi farem. Suposo que em cal un canvi de xip, però no sé gaire com es fa, això dels canvis de xip. Si algú té algun llibre d’autoajuda en aquest sentit, que me’l faci arribar, plis.

De sobte, per art de màgia, apareix un pretendent que no t’esperaves. M’imagino que aquesta és la gràcia de la vida, que d’un moment a l’altre, alguna petita cosa pot alterar de forma tsunàmica la nostra existència. Podem enamorar-nos, trobar la feina de la nostra vida, ensopegar amb un cupó de l’ONCE premiat o, fins i tot, morir. Són alteracions de la nostra rutina, capritxos de l’atzar, que ens fan aturar-nos un moment (en el cas que no haguem mort, és clar), despertar de l’estat letàrgic en què ens aboquen els dies grisos de feina i de fer sempre el mateix i de fer el cafè sempre amb els mateixos companys del curro. I aquesta pessigada, aquest cubell d’aigua freda que ens desvetlla d’aquest son de migdiada xunga, d’aquestes de quatre hores que et deixen K.O., ens fa preguntar-nos coses sobre nosaltres, sobre la nostra vida, sobre qui som o què volem. I en el meu cas em fa adonar-me que, per sobre de tot, sóc una ratllada de la vida, cosa que espero que tingui alguna solució.

L’he vist. Ens hem vist i, de fet, hem dinat junts. M’ha preguntat coses tan mundanes i avorrides, que no sé ni com m’ha proposat que anem a dinar junts. Potser (segur) era simple cortesia. Li miro els llavis i busco en els seus ulls l’espurna d’aquell que vaig estimar bojament, i llavors dubto que el que sentia tingués alguna mena de fonament racional. Sí, l’estimava, però encara ara no sé gaire per què. Potser és això, estar enamorat? Estimar de manera irracional? Buf, és massa complicat (i dolorós) l’amor.

Quan esmorzem al Xalar Cafè, de vegades arriba la Rosa, aquesta filòloga mallorquina d’uns quaranta i pocs anys. Sempre me la miro, a veure quin look porta. Hi ha dies que porta els cabells negres; d’altres, platino. Sovint, va amb  leggings lila, una breu faldilla i bambes de colors. Seu amb nosaltres i ens explica anècdotes entre pipades de la cigarreta i glopets del seu tallat, i riu com una boja quan algú fa alguna broma pujada de to. És llavors que deixa veure una dentadura fantàstica que no sé si és natural o no.

Caldrien uns quants paràgrafs més per descriure, com Déu mana, aquesta dona tan peculiar…, però ara no tinc temps! Pel que sí que tinc temps és per explicar-vos una anècdota que ens va explicar un dia i que ha anat apareixent de forma recorrent durant les estones que sortim a fer el cafè… Resulta que, de petita, la Rossa passejava un dia amb unes amigues pel carrer i, en una balconada, hi havia una senyora gran asseguda en un balancí. Nyigo, nyigo. De sobte, els va dir: “nenes, sigueu ben putes, beeeen putes, que ja en tindreu, ja, d’anys per empenedir-vos-en!!!!!”. Com he dit, m’encanta.

I pugem a l’Audi blau dels seus pares, i anem a seixanta per les rondes mentre escoltem el Bruce; no tant perquè ens ve de gust, sinó perquè és l’únic CD que hem trobat a la guantera. Ens perdem, però finalment, arribem a aquesta ciutat costanera, la preferida de l’Espriu, i aconseguim aparcar. I sopem coques exquisides mentre rajem d’uns i altres, mirem el rellotge i pensem que coi, ja és tard i el concert deu ser a punt de començar. I aquelles dues que se’n van, les capulles, per arribar a l’hora tot i que han arribat les últimes i ens han fet esperar. I nosaltres que endrapem, gairebé amb luxúria, un brownie maison que s’amaga sota un bon regalim de xocolata calenta; i aleshores, tant hi fa, que els Manel comencin sense nosaltres…

Llavors correm i sentim, contrariats, el final d’”Al mar”. Quina llàstima. I miro el cantant i admeto que m’agrada que tingui el nas tan gros i la veu tan greu, però que si fos el meu nòviu, preferiria que no xerrés tant i que, sobretot, deixés de fer aquella cantarerella tan sincopada. Ah, i no estaria de més que tingués les espatlles més amples i les mans més grans, que aquells ditets tan finets i fràgils fan, fins i tot, una miqueta d’angúnia. No es pot tenir tot, suposo!

Sonen les Corrandes de Parella i els músics pleguen veles. Mentre fan un pitillo sota un porxo, mig amagats, una groupie li diu al segurata que està enamorada del Roger i que, si us plau, l’avisi perquè vingui a saludar-la. I el pobre noi del rínxol de sutge es fa fotos amb la groupie enamorada i quatre nenes més que s’hi han acoblat, mentre fa cara de pòquer. Tot seguit ve el cantant del nas gros que em busca “on és la meva veïna??” i jo morta de vergonya li explico que vivim a pocs carrers, que ho sé perquè de vegades me’l trobo dinant o prenent alguna cosa amb els altres a l’Alegrías. Bastant ridícul, tot plegat… Han estat els meus amics, que m’han fet la jugada. Total, per adonar-me que el que fa atractiu aquest home és més aviat el fet que cada nit puja a dalt d’un escenari i que escriu bones cançons més que no pas el seu nas, els seus dits, la seva veu o l’interès de la seva conversa. Potser hagués estat bé no arribar mai a aquesta conclusió i anar als concerts propvinents tot pensant que el tio, tot i ser lleig, té el seu què.

M’embriaga el mal de cap, tinc tos i una mica de rebombori a la panxa. I unes ganes boges de deixar-ho tot i marxar ben lluny.

Ahir esperava el tren i vaig tenir un flaixbac. Vaig recordar aquella nit que tornàvem de la festa major de l’Autònoma i esperàvem el tren exhausts entre borratxos i fumats que esperaven, com nosaltres, el tren per tornar a casa. Vam xerrar de banalitats i, entre una cosa i l’altra, em vas confessar que, quan pujaves a l’ascensor de casa, tenies un petit ritual secret: treure’t les burilles i ficar-les en un foradet que hi havia. Va venir el tren i, en arribar jo a Sant Quirze i continuar, tu, cap a Sabadell, ens vam acomiadar. I segurament, en arribar a casa, obrir la porta de vidre del carrer i del camí per l’entrada fins a l’ascensor vas fer el primer pas per completar aquest ritual tan marrano però, també, i no em digueu que no, tan humà.  Va ser la primera de moltes confessions que han vingut després i que, de ben segur, no hem explicat mai més a ningú…

De vegades, no cal marxar gaire lluny per fer net dels dimonis interiors, l’estrès i els maldecaps del dia a dia. N’hi ha prou amb estar bé amb un mateix i amb allò que a un l’envolta, unes vistes al mar o moltes passejades per la muntanya a la vista, o una bona novel·la. Sigui com sigui, una motxilla ben plena, una guia de viatge i molts quilòmetres per endavant sempre ajuden.

La meva primera parada, després de dos o tres dies de descans, de visites a la iaia a l’hospital i de preparatius abans del viatge, va ser Londres. Van ser poques hores, però prou com per recórrer de nou el Soho, sentir enveja de l’accent britànic i sopar a Marylebone Lane, que sempre mola encara que, per culpa del fred, no puguis lluir el vestit aquell tan sepsi, com dirien els del Cuore. L’endemà, a mig matí, emprenia el rumb cap a Reykjavik.

El viatge per Islàndia, que ha estat més un voluntariat en dues zones del sud del país, ha estat molt passat per aigua i, a estones, ventós i glaçat. He vist les acaballes del sol de mitjanit i m’he engreixat a base de gofres i pastissos d’aquells tan guarros de marbre de xocolata, algunes de les calories dels quals he cremat a base de treball físic molt dur i excursions eternes per paisatges fantasmagòrics de color negre i pistatxo. Sort de la companyia, excel·lent, i dels moments hilarants, alguns més escatològics que d’altres, que hem compartit. Han estat el bàlsam perfecte per a les estones mortes i les tardes de pluja. I també, també he estat a punt de morir…, però bé, això millor no pensar-ho. Ha estat un viatge de retrobaments, també. Té la seva gràcia trobar, en un lloc tan recòndit, una amiga de la universitat que potser feia vuit anys que no veia i que havia anat a parar allà per casualitat… O una antiga becària meva prenent una cocacola a dins de les aigües lletoses del Blue Lagoon, a qui feia uns cinc anys que no veia… Que en són, d’estranyes, les coincidències!

Tres dies després del meu retorn, volava cap a Fès, al Marroc, amb el meu amic Xavi. Ha estat una setmana intensa, durant la qual hem recorregut una bona part del país. Ha estat plena d’olors i de pudors, paisatges fascinants i tajines cada dos per tres, però també d’una calor eterna. Crec que mai no havia begut tanta aigua, suat tant i pixat tan poc. Ha valgut la pena, però.

El plaer de les vacances també té la seva contrapartida…: els texans amb prou feines m’entren, he dormit fatal i m’ha costat més del que pensava posar-me en feina. Però demà serà un altre dia.