Juliol 16, 2009
És el que vol dir aquesta paraula d’origen senegalès i el nom del restaurant al qual vam anar ahir, tota una ganga pel que fa a qualitat-preu (especialment perquè és al Born!) i que vam descobrir gràcies al meu profe de torn fa quatre dies.
Som sis. No hi som tots, però sí els més habituals. Riem embriagats per la dolçor dels sucs de sabors inèdits per als nostres paladars (flor d’ibiscus i una barreja explosiva de suc de pinya, llimona i gingebre), i piquem yuca i espinacs amb una salseta deliciosa, i el maffe, i el noséquè (perquè no en recordo el nom).
Enfilo cap a casa, entre prostitutes subsaharianes, venedors de llaunes de cervesa i guiris de totes mides i colors. I ho faig amb el dolç regust del gelat artesà del carrer d’Argenteria i el de totes les experiències que hem viscut junts, i que ara emprenen un parèntesi estival. I m’entra un orgull de presi, i penso que mola formar part del que ha estat una mena de caldo de cultiu d’idees més o menys afortunades, viatges, relacions i sopars a llocs tan exòtics com els d’avui. I penso que, inevitablement, en tot aquest temps, ens hem fet amics. I mira que, abans, amb prou feines ens coneixíem. Ai, i espero que no us sàpiga greu que estigui tan nyonya; estic premenstrual.
Juliol 15, 2009
Ahir ens vam veure i li vaig formular la pregunta prohibida. Això em va dir el meu amic després. És la pregunta latent que ronda pel cap quan et trobes el teu ex, però que poques vegades t’atreveixes a preguntar. Un pot pensar que vaig tenir molts collons de fer-ho. L’altre, que sóc una xafardera. I, l’altre, que sóc una masoca. Sigui com sigui, la resposta ja la sabia. Fa temps que la sé, però no sé per què, volia sentir-la dels seus llavis. Potser tenia l’esperança que estava més penjat que un fuet; perquè a qui no el satisfà i tranquil·litza d’imaginar que ha estat tan important per a l’altra persona que li ha estat difícil de trobar un substitut?
De vegades m’agradaria tenir el cap fred, i el cor encara més, per ser com els altres, com ell, que oblida i passa pàgina en un obrir i tancar d’ulls. Potser és que la meva patologia és una melangia crònica i un romanticisme massa encarcarat? Envejo aquells que s’enamoren a tort i a dret, que coneixen homes (i dones) de la seva vida l’un darrere l’altre, i sempre m’acabo preguntant el mateix: o és que jo sóc molt exigent, o és que tinc mala sort, o no em moc pels llocs on puc trobar-lo o és que ells es conformen amb poc?
En pensar amb tot això, amb aquell nus a l’estómac, els dimonis que contaminen les meves neurones i els records de moments que em van semblar màgics però que ara la realitat em fa veure com una merda enganxada amb un pal, m’enrabio i dic que què collons, que sóc com sóc i que no me n’he d’avergonyir i que si estic sola, doncs olé. Ho trobo més lloable que córrer a buscar algú que m’escalfi el llit perquè no puc escalfar-lo sola.
I mira que no m’agrada parlar de com em sento per aquí, però tampoc sé quin mal hi ha. Potser no cal despullar-se ni explicar les intimitats i el que un sent, però avui m’he sentit amb ganes de fer-ho.
Juliol 10, 2009
Hi ha dies, setmanes, que et sembla que el món gira pels altres però que, per a tu, s’hagi aturat. La feina és la mateixa de sempre, els amics, els mateixos de sempre, les converses, les més recorrents i ja avorrides; fins i tot el vestit nou, que encara no és estrenat, és com si l’haguessis tingut des de sempre. I quan sembla que no veus mai la llum al final d’aquest túnel de desídia, quan el món sembla haver girat tan de pressa que t’ha deixat enrere de tot i de tothom, de cop passa un estel fugaç que t’il·lumina el camí i que desencadena tot un seguit de canvis que et fan somriure i que et fa venir ganes que segueixi girant i girant perquè tot apunta que l’horitzó és farcit de nous projectes fascinants.
Juliol 10, 2009
…tiro de la bonança creativa dels altres i proposo el bloc i les performance o intervencions al carrer de Textilkontak. Els acabo de descobrir i la veritat és que en sé ben poca cosa, només que fa una o dues setmanes vaig veure una intervenció que van fer a la galeria paspartu de Gràcia i que, valgui la redundància, em va fer gràcia.
La qüestió és que creen unes obres d’art efímeres al carrer amb roba de segona mà. L’objectiu? Denunciar la bulímia de la societat del consum actual -diuen que consumim uns 7 quilos per persona a l’any. Si elles fossin els fiscals d’aquesta societat, ja us aviso que vist el meu afany consumista dels últims mesos em denunciarien més que segur…
Juny 26, 2009
La tarotista i numeròloga Rosa Cobo en acció.
Quan plou, a les tardes d’estiu, Barcelona mor. Sota el cel gris i l’asfalt roent pel sol que l’ha inundat al migdia, no es mou ni una ànima, només els cotxes que, adelerats, travessen els carrers amb les ganes d’arribar a casa o alguna ànima desvalguda que es refugia de la pluja sota el portal d’una botiga de l’Eixample. Jo dec ser una d’elles. Per la mandra d’agadar el metro decideixo anar de Sagrada Família fins a casa a peu. La xafogor m’embafa, l’asfalt emet calories a dojo, i les gotes, com llàgrimes de cocodril, esquitxen les meves espatlles, nues. És emprenyador, però agradable a la vegada, sentir la pluja, fresca, que m’acaricia la pell.
L’atzar fa que topi amb una botiga de l’any de la picor en què la mestressa ofereix servei de Tarot per deu euros. Em pica la curiositat de saber què dirien els naips del meu present i del meu futur, però el meu seny pot més que la meva inquietud i decideixo anar a casa i estalviar-me els deu eurillos que costa la consulta. O potser, més que el seny, és la por. I és que, suposo que sóc una egocèntrica i per això vull saber què dirien de mi, però, és clar, només les coses bones. Ha ha.
Juny 26, 2009
El perill de tenir la síndrome de Diògenes (cosa que fa que, entre d’altres coses, acumuli sms i e-mails) és que un dia pots tenir l’accident de llegir-ne un i reviure moments i que se t’encongeixi l’estómac i s’estremi el cor per culpa de la nostàlgia de l’amor.
Juny 9, 2009
Potser semblarà una reflexió fútil, absurda o naïf, però fa temps que em ronda pel cap i encara no hi he trobat resposta. No em treu el son, no, però m’inquieta. I és que, cada matí, quan trec els cabells que han quedat al forat de la banyera, atrapats en la reixeta, em pregunto com pot ser que, amb tants com me’n cauen, encara tingui cabells al cap. I això em porta a preguntar-me com s’ho fan alguns cabells per sobreviure fins al punt de superar el llindar de les espatlles. Sembla un miracle, una gran proesa, que alguns cabells -molts- sobrevisquin fins al punt que algunes noies arriben a atresorar cabelleres fins a mitja esquena.
Juny 8, 2009
És divendres, pugem el cotxe amb la bossa plena de vestits sexis, el biquini, la tovallola i un paraigües, que el Tomàs Molina ha dit que segurament plourà per allà dalt. Quilòmetres i quilòmetres, retencions a l’AP-7 i sona Patti Smith i Belle and Sebastian. Tinc les mandíbules esgotades i la llengua seca de tant de xerrar. 9,15 euros de peatge i ja gairebé arribem. A les nou som a l’hotel, descarreguem les bosses, em poso la minifaldilla nova i anem carrer avall fins a ensopegar amb Casa Anita, on compartim taula amb una senyora amb una trajectòria amorosa agitada i que canta en un quartet i cinc persones més que parlen de viatges a bord d’un barco de 14 metres, amb què travessen l’Atlàntic, es creuen amb traficants i descobreixen llocs recòndits de la geografia mundial. Bevem vi blanc, fresc i afruitat, i engolim una escalibada espectacular, unes sardines collonudes i unes gambes orgàsmiques. De postres, tots vuit tastem el pa amb xocolata, que és sublim.
De nit, amb la panxa plena, les galtes rosades pel vi i sota l’skyline que tantes vegades va admirar Dalí, passegem fins que els llamps i trons i les gotes, immenses, ens obliguen a marxar, amb un coet al cul, cap a l’hotel.
Juny 5, 2009
No sé si a vosaltres també us passa, però quan proposo algun plan que em fa il·lusió o quan em sento responsable d’alguna activitat, m’angoixa pensar que no és prou satisfactòria per als altres. Llavors els miro, analitzo les seves reaccions, el llenguatge no verbal, si ara s’aixequen i marxen, si s’adormen, si riuen o ploren, i em mossego les ungles. Em passa quan porto algú al cine per veure una pel·li, o a un concert d’un grup que no coneix, o a la feina, quan encarrego alguna cosa per fer. De vegades em treu el son. No sé si és malaltís o si és normal, però sóc així… I admeto que llavors em sento fatal si no veig l’altre feliç, però que, en contrapartida, si el veig pletòric i entusiasmat em sento immensament satisfeta.
El que sí que tinc clar és que el que més trobar algú amb qui sé que podré compartir tots els plans del món, sense córrer el risc de si li molaran o no, perquè només pel fet de compartir-los amb aquesta persona, d’alguna manera, ja molen.
Juny 4, 2009
Plegar de la feina, posar-me el casquet volador del Doraemon i volar fins al Born. Fer una parada tècnica a la geladeria del carrer Argenteria i enlairar-me de nou fins al terrat d’un bloc de pisos qualsevol, amb vistes a Santa Maria del Mar, això sí. Descalçar-me. Obrir la terrina amb el gelat de stracciatella i gerds i assaborir-lo lentament amb la cullereta de plàstic verd transparent mentre miro els que, atrafegats, surten de la feina per arribar a casa i que donarien el que fos per poder-se teletransportar al terrat de casa i tenir un gelat a la mà i riure’s dels que donarien el que fos per poder-se teletransportar al terrat de casa i tenir un gelat a la mà.
