Paraigua, jersei de caixmir, Mishima, Girona


La Devesa és grisa i verda i solitària. Plou i, com puc, amb una mà faig córrer la rodeta per ajustar el fotòmetre i fer una foto; amb l’altra, agafo el paraigua negre i mig trencat que m’ha donat la Laura per sobreviure sota aquesta pluja de primavera. Qui l’ha vista i qui la veu, la Devesa. Fa sis mesos i mig era plena de barraques i de bevedors compulsius de cervesa i rom amb cola que hi celebraven Sant Narcís. Tinc els peus glaçats i ni el jersei de caixmir ni l’americana de vellut ni el foulard em protegeixen … Continua la lectura de Paraigua, jersei de caixmir, Mishima, Girona

Neil Young i paella mixta


Sona la versió de No t’enyoro dels Manel a tot drap, i cantem. I ens posem d’acord que el twist&shout de Declaració de principis de La iaia no té gaire raó de ser. Conduïm per les planúries de lo Delta, amb ànsies de recuperar les calories cremades amb un bon arrosset. A la merda el règim, visca els meus mitxel·lins, visca nosaltres que som els més guais del món mundial. Per cert, sé que avui duies calçotets vermells perquè quan et posaves els pantalons per córrer, he aprofitat per mirar, discretament. Res, no pateixis, que no era amb lascívia, sinó … Continua la lectura de Neil Young i paella mixta

Alter ego


Després de més de deu anys de no escriure ficció, he escrit un conte. I n’estic contenta. El protagonista és el meu alter ego. Viu al meu bloc de pisos, li agrada la mateixa música que jo, surt pels mateixos llocs on jo vaig, el torturen les mateixes coses que a mi. L’únic en què ens diferenciem és que fuma i, és clar, en el que tenim entre les cames. Raymond Carver deia «tu no ets els teus personatges, però els teus personatges són tu». Potser, pel que deia el Carver, tot i sentir-me orgullosa del que he escrit, a … Continua la lectura de Alter ego

You say yes, I say no


Abatuda. De vegades no és fàcil, fer-se entendre. Explicar, combatre dialècticament amb l’altre…, argumentar, reprendre el fil d’alguna cosa que s’ha apuntat unes quantes gotes de saliva abans per desarmar, atacar i, potser, vèncer. Buf. Cansa, de vegades. I no sempre en sortim victoriosos, d’aquesta lluita. I és que no és una simple lluita de dos, sinó que també hi intervenen egos, orgulls, prejudicis i, sobretot, la capacitat o incapacitat d’empatitzar i d’entendre que també ens podem equivocar i que les coses no sempre són com creiem que són. Avui, crec, he sortit victoriosa d’una d’aquestes lluites. No n’he sortit … Continua la lectura de You say yes, I say no

Tot aquest temps dient-ho


Menjo pralinès, l’un darrere l’altre. Tinc la meva amiga asseguda al sofà del davant, i només ens separa aquest bagul tan xulo i la caixa de bombons, que ja és pràcticament buida. Sospiro, i m’estiro, i li dic «malgrat tot, segueixo igual de perduda que sempre». Somriu i em diu que sí. S’atura un moment, a pensar, i es pregunta que quants anys fa que ens coneixem. «Dos i mig», responc. I em recorda que ja aleshores volia marxar d’aquí, i que porto tot aquest temps dient-ho. I que cansina que sóc, no?, penso jo. I quantes vegades dec haver … Continua la lectura de Tot aquest temps dient-ho

La magnitud de segons quines coses


Érem a dins del hall del Renoir Floridablanca. Feia massa fred, per esperar a fora; massa fred per discutir, deliberar, decidir a sorts quina pel·li anar a veure. I llavors va aparèixer un amic de la meva amiga, i jo que el coneixia d’alguna cosa… Per un moment, pel perímetre del seu estómac, la calba i els ulls saltons, vaig pensar que era el xef de la marisqueria de sota de casa que quan no hi ha feina surt a fer el pitillo. «A tu et conec. Ets cuiner?», vaig espetar. «No», va riure la meva amiga, «es músico». Suposo … Continua la lectura de La magnitud de segons quines coses

Horaris nocturns, de Joan Margarit


Volia compartir aquest poema que he descobert avui, al curs de narrativa, i que m’ha flipat! És del Joan Margarit… Estic dormint amb tu i sento passar els trens. Em travessen el front els llums de finestretes estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit. L’estona de silenci em deixa un llum vermell, la nota a un pentagrama de cables i de vies obscures i lluents. Estic dormint amb tu i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist. Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells. Potser l’últim encert és ―abraçat a tu― Deixar que tots els trens se’n … Continua la lectura de Horaris nocturns, de Joan Margarit