Après les vacances

jo

De vegades, no cal marxar gaire lluny per fer net dels dimonis interiors, l’estrès i els maldecaps del dia a dia. N’hi ha prou amb estar bé amb un mateix i amb allò que a un l’envolta, unes vistes al mar o moltes passejades per la muntanya a la vista, o una bona novel·la. Sigui com sigui, una motxilla ben plena, una guia de viatge i molts quilòmetres per endavant sempre ajuden.

La meva primera parada, després de dos o tres dies de descans, de visites a la iaia a l’hospital i de preparatius abans del viatge, va ser Londres. Van ser poques hores, però prou com per recórrer de nou el Soho, sentir enveja de l’accent britànic i sopar a Marylebone Lane, que sempre mola encara que, per culpa del fred, no puguis lluir el vestit aquell tan sepsi, com dirien els del Cuore. L’endemà, a mig matí, emprenia el rumb cap a Reykjavik.

El viatge per Islàndia, que ha estat més un voluntariat en dues zones del sud del país, ha estat molt passat per aigua i, a estones, ventós i glaçat. He vist les acaballes del sol de mitjanit i m’he engreixat a base de gofres i pastissos d’aquells tan guarros de marbre de xocolata, algunes de les calories dels quals he cremat a base de treball físic molt dur i excursions eternes per paisatges fantasmagòrics de color negre i pistatxo. Sort de la companyia, excel·lent, i dels moments hilarants, alguns més escatològics que d’altres, que hem compartit. Han estat el bàlsam perfecte per a les estones mortes i les tardes de pluja. I també, també he estat a punt de morir…, però bé, això millor no pensar-ho. Ha estat un viatge de retrobaments, també. Té la seva gràcia trobar, en un lloc tan recòndit, una amiga de la universitat que potser feia vuit anys que no veia i que havia anat a parar allà per casualitat… O una antiga becària meva prenent una cocacola a dins de les aigües lletoses del Blue Lagoon, a qui feia uns cinc anys que no veia… Que en són, d’estranyes, les coincidències!

Tres dies després del meu retorn, volava cap a Fès, al Marroc, amb el meu amic Xavi. Ha estat una setmana intensa, durant la qual hem recorregut una bona part del país. Ha estat plena d’olors i de pudors, paisatges fascinants i tajines cada dos per tres, però també d’una calor eterna. Crec que mai no havia begut tanta aigua, suat tant i pixat tan poc. Ha valgut la pena, però.

El plaer de les vacances també té la seva contrapartida…: els texans amb prou feines m’entren, he dormit fatal i m’ha costat més del que pensava posar-me en feina. Però demà serà un altre dia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s