Relat d’una nit (de les acaballes) d’estiu

I pugem a l’Audi blau dels seus pares, i anem a seixanta per les rondes mentre escoltem el Bruce; no tant perquè ens ve de gust, sinó perquè és l’únic CD que hem trobat a la guantera. Ens perdem, però finalment, arribem a aquesta ciutat costanera, la preferida de l’Espriu, i aconseguim aparcar. I sopem coques exquisides mentre rajem d’uns i altres, mirem el rellotge i pensem que coi, ja és tard i el concert deu ser a punt de començar. I aquelles dues que se’n van, les capulles, per arribar a l’hora tot i que han arribat les últimes i ens han fet esperar. I nosaltres que endrapem, gairebé amb luxúria, un brownie maison que s’amaga sota un bon regalim de xocolata calenta; i aleshores, tant hi fa, que els Manel comencin sense nosaltres…

Llavors correm i sentim, contrariats, el final d'”Al mar”. Quina llàstima. I miro el cantant i admeto que m’agrada que tingui el nas tan gros i la veu tan greu, però que si fos el meu nòviu, preferiria que no xerrés tant i que, sobretot, deixés de fer aquella cantarerella tan sincopada. Ah, i no estaria de més que tingués les espatlles més amples i les mans més grans, que aquells ditets tan finets i fràgils fan, fins i tot, una miqueta d’angúnia. No es pot tenir tot, suposo!

Sonen les Corrandes de Parella i els músics pleguen veles. Mentre fan un pitillo sota un porxo, mig amagats, una groupie li diu al segurata que està enamorada del Roger i que, si us plau, l’avisi perquè vingui a saludar-la. I el pobre noi del rínxol de sutge es fa fotos amb la groupie enamorada i quatre nenes més que s’hi han acoblat, mentre fa cara de pòquer. Tot seguit ve el cantant del nas gros que em busca “on és la meva veïna??” i jo morta de vergonya li explico que vivim a pocs carrers, que ho sé perquè de vegades me’l trobo dinant o prenent alguna cosa amb els altres a l’Alegrías. Bastant ridícul, tot plegat… Han estat els meus amics, que m’han fet la jugada. Total, per adonar-me que el que fa atractiu aquest home és més aviat el fet que cada nit puja a dalt d’un escenari i que escriu bones cançons més que no pas el seu nas, els seus dits, la seva veu o l’interès de la seva conversa. Potser hagués estat bé no arribar mai a aquesta conclusió i anar als concerts propvinents tot pensant que el tio, tot i ser lleig, té el seu què.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s