trenta-un

Trenta-un o trenta un? Sempre he dubtat, a l’hora d’escriure els números. No sé mai quan van amb guió o sense. S’escriguin d’una manera o de l’altra, aquesta xifra de dos dígits és la meva edat, a partir d’avui. L’any passat, travessar el llindar dels trenta em va suposar un cert daltabaix emocional. Potser és com una època de fer balanç, de dir: qui cony sóc? Què foto, aquí? És aquesta, la vida que vull dur? M’angoixava pensar que la meva vida no avançava, que no hi passaven coses, que era com una capseta de música que vale, tenia una melodia que estava guai, però que sempre era la mateixa i que ja cansava… Per què no podia canviar aquella melodia tranquil·la per, posem el cas, ara un rock, ara jazz, ara pop, ara indie i ara rumba?

Aquella angoixa i aquells dubtes i l’atzar, van fer que conegués un noi en la festa de comiat d’una amiga. Semblava tret d’una pel·li dolenta sobre la camorra: era més aviat bru de pell, vestia de color blanc de cap a peus, anava un pèl desmarxat i d’entre els dits de la mà dreta en penjava una cigarreta rossa, que li tenyia les dents també de ros. Cridava, era groller, deia guarrades sobre les seves conquestes i va respondre sense cap mena de censura les meves preguntes sobre el ligoteo en el món del càtering (aleshores treballava de cambrer). I suposo que va malinterpretar aquella meva curiositat malsana digna de qualsevol dels col·laboradors del DEC amb un interès per ell, com a home. Quan vam haver deixat la festa, va aconseguir el meu telèfon, vés a saber com, i al cap d’una hora ja em tirava la canya (subtilment, tot s’ha de dir) amb un sms. Vaig fer-me la longuis i el vaig rebutjar, i d’aquell rebuig en va sortir una actualització d’estat al Facebook sobre el panorama (desolador) masculí a què s’ha d’enfrontar una dona en arribar a la trentena, segons el meu amic J.P.B.: a partir de llavors, tots els homes que trobaré seran separats (amb fills, molt probablement) i/o friquis, com era el cas.

Gràcies a haver escrit això, d’aquí en va sortir un pretendent inesperat, que no era separat ni amb fills ni era friqui, sinó un tiogüeno molt maco amb qui vam iniciar una història que va ser molt intensa, bonica, però turbulenta, que em va fer sentir molt viva, però que va acabar, tristament, com el rosari de l’aurora. I que, potser, pel fet que va acabar d’aquesta manera, encara ara em pertorba.

Un petó ben gran, per si mai ho llegeixes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s