Amb un gotet d’orxata granissada, ja hagués estat l’hòstia

M’he llevat i feia un sol radiant, i m’ha sabut greu no tenir ningú amb qui compartir aquest matí de diumenge. He baixat la bici escales avall de casa dels pares. L’he muntada i he enfilat cap al Parc de les Morisques, però només d’entrar-hi, de tanta gent que hi havia, he hagut de fer un saltiró per baixar-ne i caminar amb la meva nova joguina aferrada costat dret. He esquivat pares i nens, però no he volgut mirar gaire ningú, no fos cas que topés amb algun conegut. No tenia ganes de xerrar, avui. Només d’estar tranquil·la, d’observar.

I he deixat enrere pares, fills, paradistes i un pallasso cridaner, i m’he refugiat sota l’ombra d’un arbre. M’he descalçat i he llegit i he fet fora les formigues que han escalat fins al meu turmell. I també he vist com un pare ensenyava a la seva filla a anar en bici, com una nena rossa li cridava hijo de puta unes quantes vegades a un altre i com un pare ha perdut (i ha recuperat, al cap de poc) el mòbil mentre jugava amb les seves filles. I n’hi ha hagut prou amb una mica de sol, uns apunts per llegir, una bici per pedalar i un metre quadrat de gespa i un arbre i nens jugant per ser feliç, una estona. No calia gaire cosa més. Bé, sí, un trosset de xocolata o un tortell de massapà o una orxateta de La Valenciana haurien estat la cirereta del pastís.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s