Una nit sense llum

L’any 1998, amb divuit anys, em vaig presentar a un concurs de literatura ràpida a Sabadell… Recordo que ens vam trobar no sé si al Casal Pere Quart, ens van fer seure en una taula, i ens van proposar un tema ―”Una nit sense llum”―, sobre el qual havíem de fer un petit conte en un parell d’hores o així… Recordo que va ser excitant, anar contra-rellotge; i llegir-lo en veu alta, malgrat la vergonya. I també va ser guai endur-me el segon premi. He recuperat el text, i m’adono que sempre caic en els mateixos tòpics, i que el meu estil no ha canviat pas gaire (això no sé pas si és bo!). També hi ha coses bastant inversemblants…, com per exemple el que relato al primer paràgraf. Però en fi! Res, que si us ve de gust, llegiu-lo!

“Ja han passat més de quatre hores sense llum i la casa fa una pudor insuportable. El menjar ha iniciat la seva lenta descomposició i la fetor pròpia de la putrefacció ja ha començat a escolar-se per sota de la porta de la nevera.
Malgrat tot, surt de l’habitació, camina decidida pel passadís, entre el so sucós que fan els cuquets blancs en esclatar sota les seves passes, en la seva excursió en fila índia cap a la cuina, escampant el líquid blanquinós de les seves entranyes per entre els dits nus dels seus peus.
S’atansa a la porta i l’obre sense pensar-s’ho, travessa el llindar de la porta i, de puntetes, camina passadís avall fins al replà.
Té el seu punt d’erotisme, això de passejar-se nua pels passadissos sense que ningú no et vegi. Somriu; es sent alliberada sense el subjectador, sentint com l’aire fa ballar cada pèl del seu cos, com els seus pits vibren a cada passa que fa. Es creua amb la veïna del tercer, que remuga entre dents que ja està bé, que les companyies hidroelèctriques tenen uns nassos que se’ls trepitgen però que, a l’hora de cobrar se la saben llarga.
De sobte, des de l’altra punta del passadís sembla que sent el soroll d’unes passes. S’hi acosta lentament i articula un tímid “hola”. La silueta és difícil de desdibuixar, però el reflex de les ulleres que, malgrat la foscor, encara es pot intuir, permet deduir que és el senyor del segon primera, sí, sí, aquell vell verd que sempre l’espia i que l’altre dia se li va insinuar a dins de l’ascensor. L’home la saluda tot remarcant la “o” del seu “hola” matisat per la lascívia.
Ella, excitada, s’imagina la cara que faria si sabés que la té al davant, nua, sense res a sobre, a pèl. L’home intenta donar-li conversa, però ella es fa la interessant i respon a les seves preguntes amb respostes curtes i contundents. Sap que ell la desitja, que és un pervertit i que més d’una vegada se l’ha imaginat despullada. Aquell pensament li fa fàstic, però alhora troba excitant de trobar-se davant d’ell, parlant-li i mostrant-li els seus atributs sense vergonya.
Tot d’una, sent la presència d’algú més al passadís. Uns instants més tard veu que és la mare del pis de sota amb els seus dos fillets. Pessiga la galta del més petit i li recorda que l’endemà li farà de cangur, com sempre, perquè ella és la “nanny” de confiança de la família. Per uns moments, se sent cohibida per la presència innocent de la família davant del seu cos despullat.
Diu que ha de marxar, que aviat sortirà el sol i que l’endemà haurà d’anar a treballar d’hora. Els nens s’acomiaden d’ella amb un adéu que desperta tot els veïns, ella els fa un petó, diu adéu al vell verd i a la mare responsable i fa camí cap a la seva porta. Es troba els seus futurs sogres i els regala un “bona nit” sincer. En arribar al seu pis, quan es disposa a obrir la porta, la llum, sí, sí, la llum torna. Nerviosa, assetjada per totes les mirades d’ulls inflamats i venosos per la son i d’alguns tintats per la luxúria, intenta encabir la clau al pany, però sembla que no hi entra.
Els nens diuen coses, la mare crida que no mirin, que quina vergonya tenir una cangur que es passeja com Déu la portà al món pels passadissos, la sogra no deixa que el seu marit vegi l’espectacle i el veí pervertit cau estabornit per un infart. Finalment, la porta s’obre, entra, trepitja sobre la munió de cucs que s’amuntega al seu davant, tanca la porta i respira profundament, alleugerida”.

Anuncis

2 respostes a “Una nit sense llum

  1. Ets una crac 🙂 veig que ja tenies fusta d’escriptora amb 18 anys! I les hormones ben revolucionades, hehhehe. És bo, jo crec que en podries fer una rescriptura des de la maduresa i guanyaria molt. No hi he trobat “els tòpics de sempre”, només hi he trobat idees bones. Penso que lliga molt amb el post “De vegades”, què seríem capaços de fer a les fosques?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s