Una carta

L’altre dia li explicava al Pere una història que, quan la vaig conèixer, em va fascinar. Pensava que n’havia escrit alguna cosa al meu antic bloc, però no he estat capaç de trobar-ho (potser ni ho vaig escriure, finalment?)! Ho he googlejat, però tampoc. Així que, si m’ho permeteu, explicaré la història tal com la recordo i, esclar, la salpebraré una mica.
La Maria ja feia cinc o sis anys que s’havia instal·lat, amb el seu nòviu, en un bloc de pisos del carrer del Comte Borrell. El bloc era molt antic, i ja havia estat objecte de diverses reformes. L’última, la van iniciar fa dos mesos. Van repintar l’escala, per dins; van restaurar la façana que dóna al pati de l’Eixample i, des d’abans de l’estiu la llum que entra per la seva habitació ve filtrada per la malla translúcida i blavosa del recobriment de la bastida.
Però bé, potser no calen tants detalls per dir que un dels capricis de la nova presidenta era canviar les bústies, dels anys setanta, per unes de noves, i que en descollar-les de la paret, van trobar una postal de Caixa Catalunya, tota engroguida, que havia quedat atrapada entre la pareu i l’alumini de les bústies. A l’anvers, hi sortia una imatge de la Pedrera, seu de Caixa Catalunya. Al revers, a la meitat dreta, s’hi veia el tampó del franqueig pagat i un matasegells del 18 d’abril del 1982. També, és clar, hi havia l’adreça dels destinataris: Montserrat Pujol i José María Colldeforns. C/ Vallfogona, 16. 6è 2a. Barcelona. I a la banda esquerra, escrit amb una lletra de cal·ligrafia perfecta, amb estilogràfica, s’hi llegia: “Benvolguts Srs. Colldeforns, el director de Caixa Catalunya té l’honor de fer-los saber que han estat premiats amb un milió de pessetes en el sorteig realitzat el dia 2 d’abril passat entre tots els nostres clients. Poden recollir el premi en qualsevol oficina abans de l’1 de juny”.
Aquella postal, però, no va arribar mai a les mans de la Montserrat i el José María. I aquell milió de pessetes, segurament, tampoc. Ni sabrem mai què haguessin fet, amb aquells calerons: potser s’haurien finançat el viatget somiat al Carib, o haguessin pogut pagar les factures que els ofegaven, o haguessin dut el fill a la universitat. No ho sabrem mai. El que sí que sabem, però, és que l’atzar és ben capritxós. Ben capritxós i malparit, de vegades.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s