L’alè de l’smart-home del bigoti turc

«Maleeixo el dia que vaig comprar un smartphone», vaig dir. «Si tries bé, triaràs un smart-home», va respondre. Aquest diàleg cibernètic de matinada, absurd però estimulant, em va mantenir quatre nits gairebé sense dormir, fins que ens vam trobar cara a cara. Jo el vaig deixar xerrar i el vaig observar, mentre gesticulava, reia i pensava, i banyava el bigoti, negre i espès com el pòsit del cafè turc, en l’escuma d’una cervesa. Em va parlar dels mesos que va ser a la Xina, de les rutes eternes a peu per l’Iran i Geòrgia, sobre el temps que va viure a Istanbul. I jo me’l mirava amb la desconfiança d’aquella que sap que tot allò, en el fons, tot i ser més que cert, és una estratègia de seducció. Però era llest, em feia riure i m’atreia d’una forma animal. I, és clar, no vaig saber oposar resistència als seus petons, encara que l’alè li fes olor d’allioli del fort. I no ho vaig fer enduta només per la passió, sinó també pel romanticisme de pensar que l’atzar i una columna del Màrius Serra, escrita dos anys enrere a La Vanguardia, ens havien dut fins allà.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s