«Sorry…, do you mind?», li vaig dir, assenyalant, amb la mirada, una filera de tres seients que hi havia lliures, no gaire lluny d’on érem. «Yes, sure», va assentir. Es va aixecar i em va deixar sortir, però com que l’hostessa no em va deixar canviar de seient, em vaig haver de resignar i tornar al meu lloc… «Where are you from?», va preguntar. «Barcelona. And you?». «Me too!».
Es deia Andreu, era gracienc i tenia 27 anys. Estudiava medicina a Can Ruti, però no per vocació ―en veritat, estava interessat en l’enginyeria de forests―, sinó perquè a casa eren del ram i perquè «queda com molt bé, dir que ets metge». Degut a la manca de vocació i, segurament, al temps que havia dedicat als moviments estudiantils i a les bacanals que se celebraven a la universitat ―i que em va explicar fil per randa―, anava un parell o tres d’anys endarrerit, en els estudis.
Venia de passar un parell de mesos per Tailàndia, fent pràctiques en un hospital de Bangkok i viatjant pel país. Les pràctiques les havia aconseguides no gràcies a les notes, mediocres, sinó a un nivell excepcional d’anglès (havia viscut als EUA amb la seva família fins a l’adolescència).
Vam amenitzar el vol amb un parell o tres d’hores de xerrera sobre pel·lis, llibres i música. Vam parlar del Roald Dahl, que a ell, com a mi, el flipava―i tot i que potser no al seu nivell (ell havia llegit totes les seves obres!). Vaig confessar que acabava de rellegir El Gran Amic Gegant i Charlie i la fàbrica de xocolata, i que durant una època, el meu ritual cada cop que anava al Regne Unit era comprar algun dels seus llibres en anglès: James and the Giant Peach, George’s marvelous medicine i The Twitts havien estat les meves adquisicions. «The Twitts…, hosti, ara no recordo quina és el títol en català!», va dir.
Al cap d’una estona, es va posar l’antifaç i va quedar fregit. Mentre jo roncava, de cop, l’Andreu es va posar parlar. S’havia eixerit, duia l’antifaç i mirava ―bé, això és un dir, perquè amb l’antifaç era impossible― cap a mi: «Els Culdolla, Àngels, Els Culdolla!!!», cridava. Vaig flipar, no sabia de què em parlava aquell sonàmbul, però tot i tenir les neurones mig endormiscades, vaig deduir que, en somnis, havia trobat la traducció del llibre del Dahl. I la veritat és que, fins ara, no havia comprovat, si allò era cert o simplement un deliri de la fase R.E.M.