Els Culdolla, Àngels, Els Culdolla!!

«Sorry…, do you mind?», li vaig dir, assenyalant, amb la mirada, una filera de tres seients que hi havia lliures, no gaire lluny d’on érem. «Yes, sure», va assentir. Es va aixecar i em va deixar sortir, però com que l’hostessa no em va deixar canviar de seient, em vaig haver de resignar i tornar al meu lloc… «Where are you from?», va preguntar. «Barcelona. And you?». «Me too!».
Es deia Andreu, era gracienc i tenia 27 anys. Estudiava medicina a Can Ruti, però no per vocació ―en veritat, estava interessat en l’enginyeria de forests―, sinó perquè a casa eren del ram i perquè «queda com molt bé, dir que ets metge». Degut a la manca de vocació i, segurament, al temps que havia dedicat als moviments estudiantils i a les bacanals que se celebraven a la universitat ―i que em va explicar fil per randa―, anava un parell o tres d’anys endarrerit, en els estudis.
Venia de passar un parell de mesos per Tailàndia, fent pràctiques en un hospital de Bangkok i viatjant pel país. Les pràctiques les havia aconseguides no gràcies a les notes, mediocres, sinó a un nivell excepcional d’anglès (havia viscut als EUA amb la seva família fins a l’adolescència).
Vam amenitzar el vol amb un parell o tres d’hores de xerrera sobre pel·lis, llibres i música. Vam parlar del Roald Dahl, que a ell, com a mi, el flipava―i tot i que potser no al seu nivell (ell havia llegit totes les seves obres!). Vaig confessar que acabava de rellegir El Gran Amic Gegant i Charlie i la fàbrica de xocolata, i que durant una època, el meu ritual cada cop que anava al Regne Unit era comprar algun dels seus llibres en anglès: James and the Giant Peach, George’s marvelous medicine i The Twitts havien estat les meves adquisicions. «The Twitts…, hosti, ara no recordo quina és el títol en català!», va dir.
Al cap d’una estona, es va posar l’antifaç i va quedar fregit. Mentre jo roncava, de cop, l’Andreu es va posar parlar. S’havia eixerit, duia l’antifaç i mirava ―bé, això és un dir, perquè amb l’antifaç era impossible― cap a mi: «Els Culdolla, Àngels, Els Culdolla!!!», cridava. Vaig flipar, no sabia de què em parlava aquell sonàmbul, però tot i tenir les neurones mig endormiscades, vaig deduir que, en somnis, havia trobat la traducció del llibre del Dahl. I la veritat és que, fins ara, no havia comprovat, si allò era cert o simplement un deliri de la fase R.E.M.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s