Addictes

A Amor o dependència?, Walter Riso parla de les addiccions afectives que s’estableixen en les relacions amoroses. El vaig pillar de la biblioteca fa uns dies perquè me l’havien recomanat. I tot i que no llegeixo mai llibres de psicologia o autoajuda o similars, crec que pot ser interessant fer-ho, de tant en tant, i sempre des d’una visió crítica. Encara no l’he acabat, el llibre, però, de moment el que puc concloure és que tot el que hi diu són reflexions que podríem fer nosaltres mateixos, amb una mica de sentit comú, però que sempre està bé llegir de la ploma d’algú altre, i més si és un tio que porta dedicant-se a la psicologia clínica tota la vida.
El que Riso diu és que “no podem viure sense afecte, ningú no pot, però sí que podem estimar sense esclavitzar-nos”. Ell parla, en general, de relacions un pèl malaltisses pel fet que hi ha una dependència, de l’un cap a l’altre o dels dos a la vegada. Els exemples són molt extrems, però és fàcil sentir-s’hi identificat, d’alguna manera, i això fa que, mentre passes les pàgines, vagis recorrent, punt per punt, el teu currículum amorós i vagis descobrint-t’hi una mica, en alguns casos. I arribis a la trista conclusió que és més fàcil caure en una relació d’aquesta mena que no pas tenir una relació súper sana.
Dit això, doncs, la clau és veure-ho venir…, però en quin punt, quan ens envaeix l’amor, som capaços de racionalitzar tant? Potser és alguna cosa que s’ha d’anar treballant, però no és fàcil. Crec que tot és qüestió de força de voluntat i seny i raó, tres coses incompatibles amb un sentiment que surt tant de les entranyes com és l’enamorament.
Això és extrapolable a altres situacions de la vida, potser no tan viscerals, però que em permeten exemplificar el que vull dir… Fa un any em vaig apuntar a un curs que feien a la feina per aprendre a gestionar el temps. Tot i el meu escepticisme, tenia una certa esperança que aquell bon home, el coach, al cap de deu hores de classe, em revelaria el secret de tot plegat. Que, per art de màgia, de sobte arribaria d’hora a les meves cites, entregaria les feines abans i tot del deadline o que aconseguiria anar a dormir abans de les dotze. Però encara estic igual. No he millorat en res, d’això, perquè crec que tot depèn de les meves ganes de canviar-ho, no de receptes miraculoses. El problema és que si ets hedonista i apassionat, per molta racionalitat i voluntat que hi posis, com esperes resistir-te als petons, les abraçades i les carícies, o a l’olor tèbia i dolça del cos de l’altre? O a converses tan estimulants que mantenen eixerida cada neurona del cervell, tardes de cine en què comparteixes crispetes dolces i salades i rajes del prota i del veí de davant o, per què no, estones de silenci al sofà? Encara que allò no dugui enlloc, encara que ens fem mal…, què és millor, haver disfrutat com porcs i sortir-ne ben o mal parat (chi lo sà) o haver-s’ho perdut sense haver-se ni fet una esgarrapada? Jo voto per la primera opció. És clar, posant-hi una mica de seny, i això passa pel respecte a un mateix (i a l’altre, és clar) i per no posar tots els ous al mateix cistell. Així doncs, sempre val la pena tenir diversos donadors d’endorfines, que no per força han de ser amants, sinó amics guais, noves coneixences o una afició, que pot ser per l’art, la música , la literatura o l’esport, jo què sé.

Anuncis

2 respostes a “Addictes

    1. Òscar? Què vol dir, això? Jo bé que he signat el meu comentari (i t’he defensat!). Sigui com sigui, no t’ho prenguis a la valenta, tot això; hi ha gent una mica capulla i que no tenen res millor a fer o que es moren d’enveja! petons!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s