Ratlles russes

A Barcelona hi viu un sard de somriure lluminós que només vesteix amb samarretes de ratlles russes blanques i blau marins. De fet, totes les samarretes que té a l’armari ―a excepció d’una de ratlles blanques i vermelles, que li van regalar― no només compleixen amb aquestes característiques, sinó que, fins i tot, són dutes des de Sant Petersburg. Viu en un estudi de Ciutat Vella, decorat ben bé com si fos l’interior d’un barco perquè, diu, sembla que així no enyora tant la vida al seu poblet de pescadors.
Només l’he vist dues vegades a la vida. L’última, amb la Bella i una amiga seva que estava de visita, a Robadors 23. Anàvem a un concert de flamenco que, per falta de públic, no es va arribar a celebrar. Ell era a la barra, sol, prenent alguna cosa; la samarreta de ratlles, els rínxols i l’accent el delataven. Duia, també, un bigotet que li perfilava el llavi superior. Me li vaig presentar. “Ets el Paolo d’Angeli? Jo sóc l’Angeli, haha”. Aleshores li vaig confessar que l’havia vist uns mesos enrere al Jamboree, i que m’havia encantat, i així, amb unes quantes gotes d’indiscreció per part meva i les meves amigues, encetàvem una conversa més que surrealista.
Avui, sembla que l’atzar volia fer que aparegués, de nou, al meu camí. O, potser, més aviat, en el de la Bella. “El tio con la camiseta de rayas esta aqui..te acuerdas de el?”, m’ha escrit pel Whatsapp poc abans de les 22h. Jo havia de ser allà, amb ella, però no m’he trobat bé i he decidit quedar-me a casa. “No! Cuál? Qué tío? Joder, ahora me dejas intrigada”. “Lo conocimos en un concierto..el loco que tiene su piso como un barco. Que toca un instrumento raro, jaja”. Li he dit que se’l lligués, que pot ser tota una experiència i que, al cap i a la fi, coneixent, ja prèviament, la seva fixació per les samarretes de ratlles russes blanques i blaves i que té el pis decorat com un barco, ja està curada d’espants.
Sigui com sigui, i fora bromes, aquest tio es diu Paolo d’Angeli i veure’l en directe és una experiència fascinant. Va amb una guitarra raríssima, tunejada per ell mateix, i és com un home orquesta però que ho fa tot només amb aquest instrument i la seva veu. I la seva personalitat, esclar. Increïble.