Raïms, petons i nostàlgies descongeladores

Aviat farà un any que vam volar fins a Beauvais, que vam conduir com quatre hores per la carretera aquella xunga ―nevada i congelada― amb una merda de Peugeot fins arribar a la Bretanya. Sort del ge pe essa i d’una sang freda que encara no sé gaire d’on vam treure, i de la màgia d’aquell poblet fantasmagòric, emboirat i (diria que, gairebé) Burtonià on vam passar les primeres nits. Sort, també, de les crêpes, de les bolées de sidra i dels mitjons de llana; d’aquell cafè amb llet a la vora de la llar de foc, de la calidesa de les abraçades. Aviat farà un any, també, del trenta-u de desembre en què vam canviar els dotze raïms per dotze petons, allà a París. És lluny, allò. I no parlo de París, ara.
Aviat, també, farà dos anys d’aquelles campanades a la vora del Tàmesi, d’aquella ampolla de cava oberta sota els flocs de neu que desafiaven, dansaires, el boirum londinenc. “Happy new year!!!”, dèiem, com autòmates i amb accent macarrònic, a tots aquells que ens creuàvem. Fa dos anys, gairebé, que ballàvem entre gais i lesbianes en aquell club del nord-est de Londres, i que aquell homosexual polonès ―súper estilós, el cabron― m’il·lustrava sobre les pràctiques sexuals entre els homes i em revelava, de passada, la seva passió pel Darek, l’ex de l’Obregón.
I l’any que ve, quan s’acostin aquestes dates (si és que sóc en aquest món, que això, encara que soni molt heavy, no se sap mai), inevitablement recordaré el que feia aquest cap d’any, i l’altre i l’altre; amb qui era, on era, què feia i, fins i tot, què ens dèiem. I potser recordaré aquesta entrada, que m’ha quedat una merda perquè em sembla que les neurones, aquests dies, no carburen gaire, i potser la rellegiré, i recordaré que vaig escriure que això havia de ser un text molt inspirat (mentre em rentava les dents, fins i tot, m’han vingut al cap les frases que escriuria…, però es deuen haver escolat pel desguàs de la pica quan glopejava), però que ja veus. Han sortit quatre idees, mal lligades…, quan, total, el que jo volia amb aquest pseudorotllo filosòfic era colar una cita del Mario Benedetti que he trobat avui per Internet, i que m’ha agradat molt: “De vez en cuando es bueno ser consciente de que hoy, de que ahora, estamos fabricando las nostalgias que descongelarán algún futuro”. He dit. O sigui que forgem futures nostàlgies dignes de ser nostàlgies dignes de despertar nostàlgia.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s