Volia compartir aquest poema que he descobert avui, al curs de narrativa, i que m’ha flipat! És del Joan Margarit…
Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de finestretes
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona de silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és ―abraçat a tu―
Deixar que tots els trens se’n vagin en la nit.
Perdent el temps 
És un poema molt bonic! Parla del dolç comformisme d’algú que ha triat, que ha pujat en un tren i veu com els altres que se’n van. Perquè si no pugem en cap tren, el que pot passar és que els veiem tots des de fora com passen de llarg.