La magnitud de segons quines coses

Érem a dins del hall del Renoir Floridablanca. Feia massa fred, per esperar a fora; massa fred per discutir, deliberar, decidir a sorts quina pel·li anar a veure. I llavors va aparèixer un amic de la meva amiga, i jo que el coneixia d’alguna cosa… Per un moment, pel perímetre del seu estómac, la calba i els ulls saltons, vaig pensar que era el xef de la marisqueria de sota de casa que quan no hi ha feina surt a fer el pitillo. «A tu et conec. Ets cuiner?», vaig espetar. «No», va riure la meva amiga, «es músico». Suposo que va riure perquè, per la massa corporal del senyor, era probable que jo ho hagués associat amb l’interès pel menjar. Després, estirant del fil, vaig recordar que sí, sí, que ja sabia de què el coneixia! Fa cinc anys o així el vaig veure en un concert als jardins de la UB que em va agradar moltíssim. La música em va hipnotitzar, sí, però no només això, sinó la magnitud d’allò que hi havia entre les cames i que s’intuïa més que de sobres gràcies a la flonjor dels pantalons de xandall. I no és que m’agradés ni em desagradés; simplement, era impossible no fixar-s’hi! Això sí, no vaig comprovar si, cinc anys més tard, allò seguia igual; ni tampoc si era la meva percepció, que havia estat alterada o vés a saber què.