Tot aquest temps dient-ho

Menjo pralinès, l’un darrere l’altre. Tinc la meva amiga asseguda al sofà del davant, i només ens separa aquest bagul tan xulo i la caixa de bombons, que ja és pràcticament buida. Sospiro, i m’estiro, i li dic «malgrat tot, segueixo igual de perduda que sempre». Somriu i em diu que sí. S’atura un moment, a pensar, i es pregunta que quants anys fa que ens coneixem. «Dos i mig», responc. I em recorda que ja aleshores volia marxar d’aquí, i que porto tot aquest temps dient-ho. I que cansina que sóc, no?, penso jo. I quantes vegades dec haver escoltat Tres años harto dels Astrud i Neix el món dintre l’ull dels Mishima i m’he dit que quanta raó que tenen, de vegades.