You say yes, I say no

Abatuda. De vegades no és fàcil, fer-se entendre. Explicar, combatre dialècticament amb l’altre…, argumentar, reprendre el fil d’alguna cosa que s’ha apuntat unes quantes gotes de saliva abans per desarmar, atacar i, potser, vèncer. Buf. Cansa, de vegades. I no sempre en sortim victoriosos, d’aquesta lluita. I és que no és una simple lluita de dos, sinó que també hi intervenen egos, orgulls, prejudicis i, sobretot, la capacitat o incapacitat d’empatitzar i d’entendre que també ens podem equivocar i que les coses no sempre són com creiem que són.
Avui, crec, he sortit victoriosa d’una d’aquestes lluites. No n’he sortit amb el nas trencat, ni amb la fel rebentada, ni amb les incisives esberlades, ni amb un dit fora de lloc, però amb el cor una mica adolorit; potser més trist, però també més fort. I ara que escric això, la veritat és que m’ha envaït un cert sentiment amarg de pensar que sovint se’ns malentén tant…, i que tenim tantes converses pendents que mai no arribaran i que això és una merda, de vegades. Almenys jo, i no sé si als altres els passa el mateix, necessito que m’entenguin; encara que no comparteixin la meva opinió. El problema és que, moltes vegades, s’oblida que no tots som tan bons ni tots som tan dolents; simplement, som humans i ens mereixem poder-nos explicar. Oi?