Neil Young i paella mixta

Sona la versió de No t’enyoro dels Manel a tot drap, i cantem. I ens posem d’acord que el twist&shout de Declaració de principis de La iaia no té gaire raó de ser. Conduïm per les planúries de lo Delta, amb ànsies de recuperar les calories cremades amb un bon arrosset. A la merda el règim, visca els meus mitxel·lins, visca nosaltres que som els més guais del món mundial.
Per cert, sé que avui duies calçotets vermells perquè quan et posaves els pantalons per córrer, he aprofitat per mirar, discretament. Res, no pateixis, que no era amb lascívia, sinó amb curiositat.
Aparquem a l’ombra, deixem aigua al Pinxo. Fes bondat, que anem a dinar!
Cent-deu per hora, Neil Young i el Harvest que sona, i tu que dorms i jo que necessito un cafè i que canviïs de disco i posis alguna cosa més marxosa que m’adormo.
Deixem enrere els paisatges hipnòtics d’aquesta punta del sud d’aquest país tan petit, el vent, les xarxes de pescadors que fan de mosquiteres, els records del Joaquim Ramon lo millor del món. Ens endinsem en una AP-7 saturada de cotxes, i conduïm amb les galtes vermelles pel sol, la pell salada per la suor, amb els Arcade Fire, l’Adam Green, els Eels a l’iPod, i ja som a Sant Quirze.