Paraigua, jersei de caixmir, Mishima, Girona

La Devesa és grisa i verda i solitària. Plou i, com puc, amb una mà faig córrer la rodeta per ajustar el fotòmetre i fer una foto; amb l’altra, agafo el paraigua negre i mig trencat que m’ha donat la Laura per sobreviure sota aquesta pluja de primavera. Qui l’ha vista i qui la veu, la Devesa. Fa sis mesos i mig era plena de barraques i de bevedors compulsius de cervesa i rom amb cola que hi celebraven Sant Narcís. Tinc els peus glaçats i ni el jersei de caixmir ni l’americana de vellut ni el foulard em protegeixen prou d’aquest fred inesperat. Em refugio a La Terra, demano una xocolata ―la voldria a la francesa, però no en fan; em conformo amb una xocolata desfeta diluïda― i hi suco els melindros. Una parella fa una clara, davant meu; unes post-adolescents debaten durant vint minuts, paraula per paraula, el comentari que una li penja al mur del Facebook a un noi; a la dreta, hi seuen dues noies amb accent de València que han vingut a Girona a passar-hi el dia. Els robo unes quantes fotos i enfilo cap a l’estació. «Quin és el camí, per anar a agafar la renfe?». I el xuc-xuc del Regional es confón amb les cançons de Mishima. No, no existeix l’amor feliç, diuen.

Advertisements

2 respostes a “Paraigua, jersei de caixmir, Mishima, Girona

    1. Bé, el dia es va tornar gris a mesura que va anar avançant… Gràcies pels teus comentaris!!! Ets la més comentadora del món mundial!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s