Paraigua, jersei de caixmir, Mishima, Girona

La Devesa és grisa i verda i solitària. Plou i, com puc, amb una mà faig córrer la rodeta per ajustar el fotòmetre i fer una foto; amb l’altra, agafo el paraigua negre i mig trencat que m’ha donat la Laura per sobreviure sota aquesta pluja de primavera. Qui l’ha vista i qui la veu, la Devesa. Fa sis mesos i mig era plena de barraques i de bevedors compulsius de cervesa i rom amb cola que hi celebraven Sant Narcís. Tinc els peus glaçats i ni el jersei de caixmir ni l’americana de vellut ni el foulard em protegeixen prou d’aquest fred inesperat. Em refugio a La Terra, demano una xocolata ―la voldria a la francesa, però no en fan; em conformo amb una xocolata desfeta diluïda― i hi suco els melindros. Una parella fa una clara, davant meu; unes post-adolescents debaten durant vint minuts, paraula per paraula, el comentari que una li penja al mur del Facebook a un noi; a la dreta, hi seuen dues noies amb accent de València que han vingut a Girona a passar-hi el dia. Els robo unes quantes fotos i enfilo cap a l’estació. «Quin és el camí, per anar a agafar la renfe?». I el xuc-xuc del Regional es confón amb les cançons de Mishima. No, no existeix l’amor feliç, diuen.