A Amor o dependència?, Walter Riso parla de les addiccions afectives que s’estableixen en les relacions amoroses. El vaig pillar de la biblioteca fa uns dies perquè me l’havien recomanat. I tot i que no llegeixo mai llibres de psicologia o autoajuda o similars, crec que pot ser interessant fer-ho, de tant en tant, i sempre des d’una visió crítica. Encara no l’he acabat, el llibre, però, de moment el que puc concloure és que tot el que hi diu són reflexions que podríem fer nosaltres mateixos, amb una mica de sentit comú, però que sempre està bé llegir de … Continua la lectura de Addictes

Tot i que, de petita, deia que volia ser poetessa, la poesia és, per ara, tot un món que desconec… No n’he escrit gairebé mai, ni n’he llegit mai. No en sé pas gran cosa, jo! Només sé que l’altre dia va anar a parar, a les meves mans, un text que no sé si és un poema o és prosa poètica, però que sí que és d’un poeta. En aquest cas, del mexicà Jaime Sabines. I m’encanta. Per això he pensat que el compartiria aquí, per si mai algú hi va a parar, o per si jo el vull rellegir … Continua la lectura de La cura

Un atac de golafreria em va fer posar els peus en aquell forn de pa, i un atac de nostàlgia em va dur a demanar un croissant de xocolata blanca i negra. Mentre la dependenta l’embolicava amb el paper i prenia, de les meves mans, l’euro amb cinc, em vaig traslladar a quatre o cinc anys enrere. No sé qui érem; el Dani, segur; el Nar6, potser també… No ho sé! Només recordo que allà, al carrer d’Astúries, hi havia un forn de pa (on ara hi ha el Barcelonareykjavik) al qual si trucaves de matinada, de la porta del … Continua la lectura de B/N

«Sorry…, do you mind?», li vaig dir, assenyalant, amb la mirada, una filera de tres seients que hi havia lliures, no gaire lluny d’on érem. «Yes, sure», va assentir. Es va aixecar i em va deixar sortir, però com que l’hostessa no em va deixar canviar de seient, em vaig haver de resignar i tornar al meu lloc… «Where are you from?», va preguntar. «Barcelona. And you?». «Me too!». Es deia Andreu, era gracienc i tenia 27 anys. Estudiava medicina a Can Ruti, però no per vocació ―en veritat, estava interessat en l’enginyeria de forests―, sinó perquè a casa eren … Continua la lectura de Els Culdolla, Àngels, Els Culdolla!!

«Maleeixo el dia que vaig comprar un smartphone», vaig dir. «Si tries bé, triaràs un smart-home», va respondre. Aquest diàleg cibernètic de matinada, absurd però estimulant, em va mantenir quatre nits gairebé sense dormir, fins que ens vam trobar cara a cara. Jo el vaig deixar xerrar i el vaig observar, mentre gesticulava, reia i pensava, i banyava el bigoti, negre i espès com el pòsit del cafè turc, en l’escuma d’una cervesa. Em va parlar dels mesos que va ser a la Xina, de les rutes eternes a peu per l’Iran i Geòrgia, sobre el temps que va viure … Continua la lectura de L’alè de l’smart-home del bigoti turc

El vaig conèixer fa tres o quatre anys i vaig pensar que era un pijo rematat. El vaig retrobar dissabte i vaig pensar que estava canyonet. Sí, tenia una mica de papadeta, però aquest petit defecte el suplien uns ulls que amb la llum del sol es tornaven de color oliva, un culet apretadet i uns llavis més que suggerents. I potser el vermut va fer que em brillessin els ulls més del compte, perquè sembla que algú dels que ens acompanyaven es va quedar amb la cobla. I deuria parlar massa. Després d’una tarda de vermuts i piparres i … Continua la lectura de Vinga, nena, que avui està d’oferta!

Dilluns dius que quin subidón; dimarts, dius que això no ho havies sentit mai per ningú; dimecres, que m’estimes; dijous, que vols anar a viure amb mi; divendres, que m’has estimat de veritat, però…; dissabte, no m’ho dius, però em trobes a faltar i diumenge, et desperto ràbia i, en algun moment, fins i tot, odi. I ara què? On et col·loco, ara, en els meus records? Ets el d’entre setmana, el de dissabte diumenge, tots a la vegada o cap ni un? Continua la lectura de On et col·loco, loco?

L’altre dia li explicava al Pere una història que, quan la vaig conèixer, em va fascinar. Pensava que n’havia escrit alguna cosa al meu antic bloc, però no he estat capaç de trobar-ho (potser ni ho vaig escriure, finalment?)! Ho he googlejat, però tampoc. Així que, si m’ho permeteu, explicaré la història tal com la recordo i, esclar, la salpebraré una mica. La Maria ja feia cinc o sis anys que s’havia instal·lat, amb el seu nòviu, en un bloc de pisos del carrer del Comte Borrell. El bloc era molt antic, i ja havia estat objecte de diverses reformes. … Continua la lectura de Una carta