Raïms, petons i nostàlgies descongeladores


Aviat farà un any que vam volar fins a Beauvais, que vam conduir com quatre hores per la carretera aquella xunga ―nevada i congelada― amb una merda de Peugeot fins arribar a la Bretanya. Sort del ge pe essa i d’una sang freda que encara no sé gaire d’on vam treure, i de la màgia d’aquell poblet fantasmagòric, emboirat i (diria que, gairebé) Burtonià on vam passar les primeres nits. Sort, també, de les crêpes, de les bolées de sidra i dels mitjons de llana; d’aquell cafè amb llet a la vora de la llar de foc, de la calidesa … Continua la lectura de Raïms, petons i nostàlgies descongeladores

Els/les tres xurris de la teva vida


“Per esbrinar si és una de les grans dones de la teva vida”, explica el Sonny, “només t’has fixar en què fa ella quan aneu a agafar el cotxe: si un cop ja ha segut al lloc del copilot (després que tu li hagis obert la porta), veus que s’incorpora per aixecar el pestell de la teva i, així, facilitar-te la feina a l’hora d’entrar a l’automòbil, és que la tia val la pena: molt probablement serà una de les grans, una de les dones que et marcarà”. El Calogero escolta, atent, i el Sonny continua: “Segons les estadístiques, al … Continua la lectura de Els/les tres xurris de la teva vida

Ratlles russes


A Barcelona hi viu un sard de somriure lluminós que només vesteix amb samarretes de ratlles russes blanques i blau marins. De fet, totes les samarretes que té a l’armari ―a excepció d’una de ratlles blanques i vermelles, que li van regalar― no només compleixen amb aquestes característiques, sinó que, fins i tot, són dutes des de Sant Petersburg. Viu en un estudi de Ciutat Vella, decorat ben bé com si fos l’interior d’un barco perquè, diu, sembla que així no enyora tant la vida al seu poblet de pescadors. Només l’he vist dues vegades a la vida. L’última, amb … Continua la lectura de Ratlles russes

Addictes


A Amor o dependència?, Walter Riso parla de les addiccions afectives que s’estableixen en les relacions amoroses. El vaig pillar de la biblioteca fa uns dies perquè me l’havien recomanat. I tot i que no llegeixo mai llibres de psicologia o autoajuda o similars, crec que pot ser interessant fer-ho, de tant en tant, i sempre des d’una visió crítica. Encara no l’he acabat, el llibre, però, de moment el que puc concloure és que tot el que hi diu són reflexions que podríem fer nosaltres mateixos, amb una mica de sentit comú, però que sempre està bé llegir de … Continua la lectura de Addictes

La cura


Tot i que, de petita, deia que volia ser poetessa, la poesia és, per ara, tot un món que desconec… No n’he escrit gairebé mai, ni n’he llegit mai. No en sé pas gran cosa, jo! Només sé que l’altre dia va anar a parar, a les meves mans, un text que no sé si és un poema o és prosa poètica, però que sí que és d’un poeta. En aquest cas, del mexicà Jaime Sabines. I m’encanta. Per això he pensat que el compartiria aquí, per si mai algú hi va a parar, o per si jo el vull rellegir … Continua la lectura de La cura

We want Christmas NOW!


Era dissabte, faltava poc per Nadal, i feia un fred que garratibava l’ànima. Em dirigia a Camden Lock i, a l’altura del pont, vaig veure una marabunta blanca i vermella que venia cap a mi. Eren un miler de persones vestides de Santa Claus, que cridaven i saltaven i reien i cridaven encara més fort el motiu pel qual es manifestaven. «What do we want????????!!!», deia el líder; «Christmas!!!!», responien els altres. «When do we want it????!». «Nooooow!!!!!». I sí, ja sé que hi ha coses bastant més profundes i importants per les quals manifestar-se, però aquesta…, aquesta em va … Continua la lectura de We want Christmas NOW!