Ritus de seducció


Quan feia segon de BUP vaig guanyar el XVI Concurs literari Joan Oliver ‘Pere Quart’ per a noies de 15 a 18 anys amb el conte que us copio tot seguit… Cal matisar que vaig guanyar en la categoria dels jovenets (de 15 i 16 anys). El copio literalment del llibret que van imprimir aleshores. Crec recordar, però, que en transcriure’l per imprimir-lo, van saltar-se un parell de línies. El text és coherent, però hi falta només aquest petit tros… per cert, l’any següent, en aquesta mateixa categoria, va guanyar el Miquel Àngel Blanca, el de Manos de Topo…, que … Continua la lectura de Ritus de seducció

De vegades


Amb la Rita, aquell inici de tardor a Menorca, ens vam preguntar què passaria si transgredíssim les normes. Mentre els nostres cossos nus flotaven cap per amunt al mar i els pits assenyalaven ―maleducats!― els núvols de finals de setembre, vam especular quines serien les diverses maneres de fer-ho. Seria tan fàcil com posar una foto nostra en pilotes al Facebook, o fer una botifarra al jefe o tirar-se un pet al metro i vantar-se no només del soroll, sinó de la fetiditat. O, potser, no caldria complicar-se tant la vida: crec que n’hi hauria prou amb dir les coses … Continua la lectura de De vegades

L’exorcista


Ha estat una trobada improvisada, fruit d’una trucada desesperada a mitjanit, quan jo ja travessava l’Eixample, fent ziga-zagues per les illes des de la parada de Diagonal fins a casa. «Ens trobem a Mallorca amb Casanova, cantó muntanya i Besòs». I allà, al cap d’un plis, ha aparegut el meu salvador, sí, el de peus petits, fumador empedreït i practicant d’altres vicis inconfessables (però, de fet, qui no en té un?), que a canvi d’una sessió d’exorcisme dels fantasmes que m’han posseït aquest vespre, li he hagut d’omplir el dipòsit de la moto i pagar-li una cervesa belga d’importació. «Hòstia, … Continua la lectura de L’exorcista

Una nit sense llum


L’any 1998, amb divuit anys, em vaig presentar a un concurs de literatura ràpida a Sabadell… Recordo que ens vam trobar no sé si al Casal Pere Quart, ens van fer seure en una taula, i ens van proposar un tema ―”Una nit sense llum”―, sobre el qual havíem de fer un petit conte en un parell d’hores o així… Recordo que va ser excitant, anar contra-rellotge; i llegir-lo en veu alta, malgrat la vergonya. I també va ser guai endur-me el segon premi. He recuperat el text, i m’adono que sempre caic en els mateixos tòpics, i que el … Continua la lectura de Una nit sense llum

Croissants i Mishima en dies de pluja


El cafè amb llet, avui, era curt. Com a mi m’agrada. I el croissant de mantega, cruixent per fora, gomós per dins. I ha fet molles, i, com sempre, les he anades recollint amb la punta del dit índex; no m’he pogut estar d’engolir-les, però amb discreció, perquè ningú pensi que sóc una golafre i una mica cotxina (encara que sigui veritat). I he rigut, i llavors hem sortit del Xalar Cafè, ens hem mullat sota la pluja i he tornat cap al despatx. M’he posat els auriculars i he escoltat els Mishima. Continua la lectura de Croissants i Mishima en dies de pluja

la millor cita del món


Anaves barbut i estaves engripat. Cada paraula que em dirigies anava acompanyada d’una alenada d’aire aromatitzada amb l’eucaliptus del Hall’s que llepaves i rellepaves amb la llengua, tan dolça, amagada darrere dels teus llavis de marshmallow. Saps? Quan et vaig conèixer, de sobte, vaig saber que t’estimaria, algun dia… Sí, joder, que això sona com la sinopsi d’una comèdia romàntica, i de les xungues, però va ser així. I aquell vespre, en aquell concert de Mozart i jazz a l’Auditori, i també després de sopar a ca teva un pa amb tomàquet i formatge, de veure les fotos de la … Continua la lectura de la millor cita del món

Girona m’enamora. I vosaltres també.


Hem compartit trenta-sis hores etíl·liques, i converses banals i records i fang a les sabates, i àpats en hores intempestives, i passejos per la muralla. I en aquest tràfec esgotador, en aquest dia i mig impregnat d’un insomni gairebé perenne, d’aquell que t’anul·la les neurones i et fa perdre la noció del temps, he tingut temps per a reflexionar. En les nostres converses, sempre acabem recorrent als records d’aquells dos anys farcits d’hores de treball en grup al taller de tele o de ràdio, o de les classes de deontologia o de redacció; però també dels sopars, copetes i partits … Continua la lectura de Girona m’enamora. I vosaltres també.

Pepe, o sea


Es diu Pepe, té els ulls bruns i rodons, i el cabell arrissat i un pèl llarg. El nas una mica de patata, i és camacurt, i té un accent de pijo que no s’aguanta. Bé, això últim només li ho perdono perquè resulta que és de Palerm. No sé per què aquesta hauria de ser una bona raó per perdonar-li-ho, però en fi, així ho faig. O potser, en el fons, el perdono perquè els seus ulls, vius, li espurnejaven, i perquè va respondre a les meves preguntes amb un somriure, o potser perquè quan ens vam acomiadar em va fer dos petons forts i … Continua la lectura de Pepe, o sea

Exhibicionistes (basat en una història real). Capítol II.


Quinze mil caràcters, amb els espais inclosos. I amb prou feines n’havia escrit set mil. Havia de lliurar el reportatge l’endemà, com a molt tard al migdia, però amb la mudança ―i una certa desídia, tot s’ha de dir― no havia tingut ni forces, ni ganes, ni tampoc gaire temps per dedicar-s’hi. «El brunch ha deixat de ser patrimoni de les novaiorqueses esnobs i hiperactives al llit, que es troben els diumenges a les onze del matí per lloar la destresa de l’amant de torn i per recuperar les calories cremades durant la fornicació de la nit anterior amb uns ous Benedict, iogurt amb … Continua la lectura de Exhibicionistes (basat en una història real). Capítol II.

Exhibicionistes (basat en una història real). Capítol I.


«Si has de viure en aquest pis, hi ha dues coses importants que hauries de saber: una és que la veïna de sota és una torracollons; l’altra, que la veïna de davant es passeja en pilotes per casa tot el dia». Li va lliurar les claus del pis, on tot just s’instal·laria amb la seva parella al cap de poques setmanes, després de netejar-lo, repintar-lo i traslladar-hi mobles i trastos i llibres. I així comença aquesta història, que ja us avanço que està basada en fets reals. Continua la lectura de Exhibicionistes (basat en una història real). Capítol I.