Després de més de deu anys de no escriure ficció, he escrit un conte. I n’estic contenta. El protagonista és el meu alter ego. Viu al meu bloc de pisos, li agrada la mateixa música que jo, surt pels mateixos llocs on jo vaig, el torturen les mateixes coses que a mi. L’únic en què ens diferenciem és que fuma i, és clar, en el que tenim entre les cames. Raymond Carver deia «tu no ets els teus personatges, però els teus personatges són tu». Potser, pel que deia el Carver, tot i sentir-me orgullosa del que he escrit, a … Continua la lectura de Alter ego

Abatuda. De vegades no és fàcil, fer-se entendre. Explicar, combatre dialècticament amb l’altre…, argumentar, reprendre el fil d’alguna cosa que s’ha apuntat unes quantes gotes de saliva abans per desarmar, atacar i, potser, vèncer. Buf. Cansa, de vegades. I no sempre en sortim victoriosos, d’aquesta lluita. I és que no és una simple lluita de dos, sinó que també hi intervenen egos, orgulls, prejudicis i, sobretot, la capacitat o incapacitat d’empatitzar i d’entendre que també ens podem equivocar i que les coses no sempre són com creiem que són. Avui, crec, he sortit victoriosa d’una d’aquestes lluites. No n’he sortit … Continua la lectura de You say yes, I say no

Menjo pralinès, l’un darrere l’altre. Tinc la meva amiga asseguda al sofà del davant, i només ens separa aquest bagul tan xulo i la caixa de bombons, que ja és pràcticament buida. Sospiro, i m’estiro, i li dic «malgrat tot, segueixo igual de perduda que sempre». Somriu i em diu que sí. S’atura un moment, a pensar, i es pregunta que quants anys fa que ens coneixem. «Dos i mig», responc. I em recorda que ja aleshores volia marxar d’aquí, i que porto tot aquest temps dient-ho. I que cansina que sóc, no?, penso jo. I quantes vegades dec haver … Continua la lectura de Tot aquest temps dient-ho

Érem a dins del hall del Renoir Floridablanca. Feia massa fred, per esperar a fora; massa fred per discutir, deliberar, decidir a sorts quina pel·li anar a veure. I llavors va aparèixer un amic de la meva amiga, i jo que el coneixia d’alguna cosa… Per un moment, pel perímetre del seu estómac, la calba i els ulls saltons, vaig pensar que era el xef de la marisqueria de sota de casa que quan no hi ha feina surt a fer el pitillo. «A tu et conec. Ets cuiner?», vaig espetar. «No», va riure la meva amiga, «es músico». Suposo … Continua la lectura de La magnitud de segons quines coses

Volia compartir aquest poema que he descobert avui, al curs de narrativa, i que m’ha flipat! És del Joan Margarit… Estic dormint amb tu i sento passar els trens. Em travessen el front els llums de finestretes estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit. L’estona de silenci em deixa un llum vermell, la nota a un pentagrama de cables i de vies obscures i lluents. Estic dormint amb tu i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist. Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells. Potser l’últim encert és ―abraçat a tu― Deixar que tots els trens se’n … Continua la lectura de Horaris nocturns, de Joan Margarit

Li he comprat un timbre per a la bici i hem acabat xerrant sobre el sentit de la nostra existència. A Covent Garden, fa sis hores. Continua la lectura de Ring ring

Aviat farà un any que vam volar fins a Beauvais, que vam conduir com quatre hores per la carretera aquella xunga ―nevada i congelada― amb una merda de Peugeot fins arribar a la Bretanya. Sort del ge pe essa i d’una sang freda que encara no sé gaire d’on vam treure, i de la màgia d’aquell poblet fantasmagòric, emboirat i (diria que, gairebé) Burtonià on vam passar les primeres nits. Sort, també, de les crêpes, de les bolées de sidra i dels mitjons de llana; d’aquell cafè amb llet a la vora de la llar de foc, de la calidesa … Continua la lectura de Raïms, petons i nostàlgies descongeladores

“Per esbrinar si és una de les grans dones de la teva vida”, explica el Sonny, “només t’has fixar en què fa ella quan aneu a agafar el cotxe: si un cop ja ha segut al lloc del copilot (després que tu li hagis obert la porta), veus que s’incorpora per aixecar el pestell de la teva i, així, facilitar-te la feina a l’hora d’entrar a l’automòbil, és que la tia val la pena: molt probablement serà una de les grans, una de les dones que et marcarà”. El Calogero escolta, atent, i el Sonny continua: “Segons les estadístiques, al … Continua la lectura de Els/les tres xurris de la teva vida