La germana de la M. Àngels

No parlo de la meva germana, sinó de la de l’Anglada. L’he coneguda avui i m’ha enorgullit dir-li que treballo on treballo, i que fa uns mesos vam acollir aquí una exposició sobre la seva germana. No li he pogut dir gran cosa més, perquè no he llegit cap de les seves novel·les ni un dels seus versos. Sóc d’aquella manera que només m’he fixat en el fet que s’assemblen físicament i que tenia un somriure franc i una veu un pèl greu i ronca, però ferma i agradable,  i un català perfecte que m’ha encantat. M’ha preguntat com em deia i jo ara no recordo com es diu ella. I m’ha recomanat un parell de novel·les de la seva germana.

Ens l’hem creuada amb l’Helena i el Toni al final de l’enterrament, quan fèiem camí cap a la parada del metro de Maria Cristina, i l’H. s’ha aturat per acomiadar-se’n. Adéu, adéu, he dit llavors, jo. He girat el cap i, de refilada, he sentit com em cridava, divertida: “I tu, llegeix!”. He somrigut i li he dit que sí, que ho faria, però que abans buscaria els plafons de l’exposició sobre sa germana a veure si trobava una foto d’ella de quan era menuda. I no ho he fet.

Posats a ser sentimentalistes…

…t’escric per dir-te que et trobaré a faltar. Que de vegades em fas ràbia i em fots dels nervis, i que hi ha dies que no suporto els teus tics ni com crides quan parles, i que n’hi ha d’altres que no em sembla que em comprenguis… Però que tot això no treu que no t’estimi molt i que se’m farà estrany que, a partir de diumenge, siguis tan lluny i durant una temporada tan llarga.

Aquí, la periodista intrèpida

No sé si llegeixes el meu bloc, encara, o si per culpa de la teva poca traça amb els ordinadors (no t’enfadis!) encara no t’has assabentat que en tinc un de nou… He titulat l’entrada d’aquesta manera no perquè pensi que aquesta és la definició que em correspon de forma més fidel, sinó perquè així és com m’has presentat avui davant dels teus amics i coneguts. Ja m’agradaria, a mi, ser una periodista intrèpida!!! De moment, faig el que puc…

Des d’aquí, com vaig fer deu fer un parell d’anys i mig, voldria fer-te un petit homenatge que espero que no porti conseqüències com l’altra vegada (espero que no em truquis i et facis passar per un altre, com aquell cop!). I és que avui, quan t’he vist, després de tants mesos, m’he adonat que t’estimo moltíssim i t’ho volia dir, tot i que crec que ja ho saps! Em sembla que estic toveta i el fet de retrobar-te, després de tants mesos, en aquestes circumstàncies, m’ha despertat molts sentiments i m’han vingut molts records al cap…

Recordo el dia que vam parlar per primer cop, a dalt del taxi, per anar a veure les plaques solars d’aquella biblioteca. Tu amb la pipa i la barba grisa i la flaire de tabac fresc, la veu suau i el tracte afable. I jo que pensava que amb un sexagenari no podria creuar-hi més que quatre paraules…, i mira, durant un temps vas ser el millor amic que vaig tenir! Gràcies per les xerrades sobre literatura (tinc pendent de llegir Incerta Glòria!) i els passejos al voltant de la mansana o al quiosc per fer la Primitiva, per les teves confidències, pels partits de tennis que vam guanyar sempre contra aquells bandarres que em posaven negra (sobretot un; ja saps quin!), per haver estat un fidel lector del meu quadern de bitàcola, per les trucades reconfortants quan més les necessitava i per haver estat el meu company en l’aventura (i bogeria) de gravar aquell vídeo per a la Montse. I per haver-me motivat a escriure, tot i que ja veus que no ho he fet gaire més del que ho feia llavors.

I també, i això no ho oblidaré mai, per haver-me fet un regal i fer-me somriure el dia que vaig fer els vint-i-set, en aquell aniversari que va ser el més horrible de la meva vida… Encara guardo la planta que em vau regalar al menjador i està ben ufana!

O sigui que, ja saps, si la teva inicial és la J. i et sents identificat amb la descripció de ”periodista gairebé sexagenari, amant de les tortugues i fumador en pipa, apassionat del fons marí, que explora en solitari i a pulmó, poeta frustrat, home irreverent -de vegades-, pragmàtic i, sobretot, curiós”, tot això que he escrit va per tu.

fa vuit minuts que ja és dilluns

M’ha costat de desfer-me de les restes del rímmel d’ahir. La parpella de sota de l’ull dret, encara pintada de negre com si fos l’Àlex de La Naranja Mecánica, era un dels vestigis de la festa a casa d’una col·lega de la feina. Vaig estrenar un vestit guai i els botins, tot de les rebaixes, i em vaig sentir la més guapa de la festa, encara que no ho fos. Vaig endrapar tantes patates xips, croquetes de La Sirena, truites de patates i pizzes de la Casa Tarradellas, que aquest matí amb prou feines m’hi cabia el croissant, a l’estómac. Vam rematar la nit amb un parell de  mojitos i vaig constatar que amb una dosi extra de sucre moreno i només un parell de rajolins de rom, són deliciosos.

I ara fa una estona s’ha exhaurit un nou diumenge de la meva vida, un altre diumenge més, en què hem acabat prenent unes birres i un bol de cacauets i quicos amb polsim picantet i hem parlat de sexe i marranades i d’altres coses que jo no crec que siguin marranades però que potser per a molts ho serien. I hem tornat cap al cotxe, sota el xirimiri insistent, i estrement-nos de la fresca que feia en aquesta ciutat cada cop més endormiscada. I ja som a dilluns de nou, i quantes coses, a més de beure cervesa i mojitos i pizzes tarradellas, hauria d’haver fet aquest cap de setmana i no m’ha donat la gana de fer.

‘hoshi-o miru’, que vol dir ‘miro les estrelles’ en japonès

Des de fa un parell de mesos, estudio nihon-go (és que queda molt guai dir que estudio nihon-go en comptes de japonès; també queda molt guai titular aquesta entrada amb aquesta expressió tan xaxi piruli). I és que sóc una tia molt guai, m’agrada fer coses que no facin la majoria de la gent, tot i que ara, estudiar japo ja és patrimoni de la meitat dels adolescents del país, otakus empedreïts.

Avui, però, deixaré la modèstia de banda i us confessaré que sovint (per no dir que sempre) surto amb el cap com un bombo de les classes de nihon-go (ara he fet un rodolí). I és que no puc deixar d’atabalar-me amb totes les paraules estranyes i les estructures que no sé si arribaré mai a entendre quina estructura lògica segueixen. La cal·ligrafia em surt així així i l’expressió que més he dit des que vaig començar és osoku narimashita, que és la disculpa que un diu quan arriba tard. El profe, el sensee, vaja, sempre s’assenyala el canell, tot i que no hi porta un rellotge o tokái, com diria ell, i fa cara d’escandalitzat per la meva tardança. M’atabalo amb watashi wa i watashi no, l’asoko wa i el sore wa, amb ichi (un), ni (dos), san (tres) i amb el sambiakku i el roppyaku, que no recordo quin número són. Somric al saber que pa es diu pan, que moble es diu kagu, que TV es diu tereví, que escales mecàniques es diu escaleeta i que supermercat es diu supaarmarkeeeto o que oficina es diu caixa. Sóc així de ximple. Ho sóc tant, de ximple, que quan veig el profe, tan escatològic i extravagant, no puc deixar de pensar que ha de ser l’hòstia tenir un nòvio japo, encara que la tinguin petita. De ben segur que amb ell no hoshi-o miru, o sigui, que no veuria mai les estrelles. Que cutxina que sóc.

 

La ingenuïtat de voler creure en una cosa que saps que no existeix

Em va agradar veure’t. Suposo que feia dies que necessitava xerrar amb un amic una estona llarga. No hi ha res com compartir les angoixes per adonar-se que no n’hi ha per tant, que allò que ens sembla tan estrany, que segur que no li passa a ningú més, és el més normal del món.

Ara que hi penso, sempre acabem parlant d’amor i de sexe, dos conceptes que no sempre van de la mà. Bé, tampoc no descobreixo la sopa d’all, jo ara. Ahir em vas dir que no sé quina amiga teva t’havia dit una veritat com un temple: només s’estima cegament una vegada. I sí, segurament és cert. No sé si sempre és així, o només quan un surt escaldat o decebut o escarmentat acaba fent-se una mena de cuirassa que mai desapareixerà del tot. Tant de bo no fos així. M’agradaria que l’amor fos sempre intens, pur i franc, però ja sé que pensar això és pecar de naïf o més aviat d’ingènua.

El xip del canvi

Em disposo a escriure i no sé gaire per per què. Suposo que perquè em fa llàstima veure que tinc això mig mort. Si, total, les estadístiques em diuen que la majoria de visitants hi vénen a parar perquè busquen al google el nom de la pitonisa de qui vaig parlar fa unes entrades… I no sé si em satisfà gaire pensar que el meu públic és també públic del que fa aquesta senyora, i sense ànim d’ofendre, de debò.

Els dies transcorren i no sé què em passa. Em sento com un capoll que ha d’eclosionar tard o d’hora, i espero que sigui en forma d’una papallona ben bonica. Els dies se’m fan llargs i les estones a la feina bastant eternes. Però què hi farem. Suposo que em cal un canvi de xip, però no sé gaire com es fa, això dels canvis de xip. Si algú té algun llibre d’autoajuda en aquest sentit, que me’l faci arribar, plis.

De sobte, per art de màgia, apareix un pretendent que no t’esperaves. M’imagino que aquesta és la gràcia de la vida, que d’un moment a l’altre, alguna petita cosa pot alterar de forma tsunàmica la nostra existència. Podem enamorar-nos, trobar la feina de la nostra vida, ensopegar amb un cupó de l’ONCE premiat o, fins i tot, morir. Són alteracions de la nostra rutina, capritxos de l’atzar, que ens fan aturar-nos un moment (en el cas que no haguem mort, és clar), despertar de l’estat letàrgic en què ens aboquen els dies grisos de feina i de fer sempre el mateix i de fer el cafè sempre amb els mateixos companys del curro. I aquesta pessigada, aquest cubell d’aigua freda que ens desvetlla d’aquest son de migdiada xunga, d’aquestes de quatre hores que et deixen K.O., ens fa preguntar-nos coses sobre nosaltres, sobre la nostra vida, sobre qui som o què volem. I en el meu cas em fa adonar-me que, per sobre de tot, sóc una ratllada de la vida, cosa que espero que tingui alguna solució.

L’he vist. Ens hem vist i, de fet, hem dinat junts. M’ha preguntat coses tan mundanes i avorrides, que no sé ni com m’ha proposat que anem a dinar junts. Potser (segur) era simple cortesia. Li miro els llavis i busco en els seus ulls l’espurna d’aquell que vaig estimar bojament, i llavors dubto que el que sentia tingués alguna mena de fonament racional. Sí, l’estimava, però encara ara no sé gaire per què. Potser és això, estar enamorat? Estimar de manera irracional? Buf, és massa complicat (i dolorós) l’amor.

Sigueu ben putes

Quan esmorzem al Xalar Cafè, de vegades arriba la Rosa, aquesta filòloga mallorquina d’uns quaranta i pocs anys. Sempre me la miro, a veure quin look porta. Hi ha dies que porta els cabells negres; d’altres, platino. Sovint, va amb  leggings lila, una breu faldilla i bambes de colors. Seu amb nosaltres i ens explica anècdotes entre pipades de la cigarreta i glopets del seu tallat, i riu com una boja quan algú fa alguna broma pujada de to. És llavors que deixa veure una dentadura fantàstica que no sé si és natural o no.

Caldrien uns quants paràgrafs més per descriure, com Déu mana, aquesta dona tan peculiar…, però ara no tinc temps! Pel que sí que tinc temps és per explicar-vos una anècdota que ens va explicar un dia i que ha anat apareixent de forma recorrent durant les estones que sortim a fer el cafè… Resulta que, de petita, la Rossa passejava un dia amb unes amigues pel carrer i, en una balconada, hi havia una senyora gran asseguda en un balancí. Nyigo, nyigo. De sobte, els va dir: “nenes, sigueu ben putes, beeeen putes, que ja en tindreu, ja, d’anys per empenedir-vos-en!!!!!”. Com he dit, m’encanta.