De sobte, per art de màgia, apareix un pretendent que no t’esperaves. M’imagino que aquesta és la gràcia de la vida, que d’un moment a l’altre, alguna petita cosa pot alterar de forma tsunàmica la nostra existència. Podem enamorar-nos, trobar la feina de la nostra vida, ensopegar amb un cupó de l’ONCE premiat o, fins i tot, morir. Són alteracions de la nostra rutina, capritxos de l’atzar, que ens fan aturar-nos un moment (en el cas que no haguem mort, és clar), despertar de l’estat letàrgic en què ens aboquen els dies grisos de feina i de fer sempre el mateix i de fer el cafè sempre amb els mateixos companys del curro. I aquesta pessigada, aquest cubell d’aigua freda que ens desvetlla d’aquest son de migdiada xunga, d’aquestes de quatre hores que et deixen K.O., ens fa preguntar-nos coses sobre nosaltres, sobre la nostra vida, sobre qui som o què volem. I en el meu cas em fa adonar-me que, per sobre de tot, sóc una ratllada de la vida, cosa que espero que tingui alguna solució.

L’he vist. Ens hem vist i, de fet, hem dinat junts. M’ha preguntat coses tan mundanes i avorrides, que no sé ni com m’ha proposat que anem a dinar junts. Potser (segur) era simple cortesia. Li miro els llavis i busco en els seus ulls l’espurna d’aquell que vaig estimar bojament, i llavors dubto que el que sentia tingués alguna mena de fonament racional. Sí, l’estimava, però encara ara no sé gaire per què. Potser és això, estar enamorat? Estimar de manera irracional? Buf, és massa complicat (i dolorós) l’amor.

Sigueu ben putes

Quan esmorzem al Xalar Cafè, de vegades arriba la Rosa, aquesta filòloga mallorquina d’uns quaranta i pocs anys. Sempre me la miro, a veure quin look porta. Hi ha dies que porta els cabells negres; d’altres, platino. Sovint, va amb  leggings lila, una breu faldilla i bambes de colors. Seu amb nosaltres i ens explica anècdotes entre pipades de la cigarreta i glopets del seu tallat, i riu com una boja quan algú fa alguna broma pujada de to. És llavors que deixa veure una dentadura fantàstica que no sé si és natural o no.

Caldrien uns quants paràgrafs més per descriure, com Déu mana, aquesta dona tan peculiar…, però ara no tinc temps! Pel que sí que tinc temps és per explicar-vos una anècdota que ens va explicar un dia i que ha anat apareixent de forma recorrent durant les estones que sortim a fer el cafè… Resulta que, de petita, la Rossa passejava un dia amb unes amigues pel carrer i, en una balconada, hi havia una senyora gran asseguda en un balancí. Nyigo, nyigo. De sobte, els va dir: “nenes, sigueu ben putes, beeeen putes, que ja en tindreu, ja, d’anys per empenedir-vos-en!!!!!”. Com he dit, m’encanta.

Relat d’una nit (de les acaballes) d’estiu

I pugem a l’Audi blau dels seus pares, i anem a seixanta per les rondes mentre escoltem el Bruce; no tant perquè ens ve de gust, sinó perquè és l’únic CD que hem trobat a la guantera. Ens perdem, però finalment, arribem a aquesta ciutat costanera, la preferida de l’Espriu, i aconseguim aparcar. I sopem coques exquisides mentre rajem d’uns i altres, mirem el rellotge i pensem que coi, ja és tard i el concert deu ser a punt de començar. I aquelles dues que se’n van, les capulles, per arribar a l’hora tot i que han arribat les últimes i ens han fet esperar. I nosaltres que endrapem, gairebé amb luxúria, un brownie maison que s’amaga sota un bon regalim de xocolata calenta; i aleshores, tant hi fa, que els Manel comencin sense nosaltres…

Llavors correm i sentim, contrariats, el final d’”Al mar”. Quina llàstima. I miro el cantant i admeto que m’agrada que tingui el nas tan gros i la veu tan greu, però que si fos el meu nòviu, preferiria que no xerrés tant i que, sobretot, deixés de fer aquella cantarerella tan sincopada. Ah, i no estaria de més que tingués les espatlles més amples i les mans més grans, que aquells ditets tan finets i fràgils fan, fins i tot, una miqueta d’angúnia. No es pot tenir tot, suposo!

Sonen les Corrandes de Parella i els músics pleguen veles. Mentre fan un pitillo sota un porxo, mig amagats, una groupie li diu al segurata que està enamorada del Roger i que, si us plau, l’avisi perquè vingui a saludar-la. I el pobre noi del rínxol de sutge es fa fotos amb la groupie enamorada i quatre nenes més que s’hi han acoblat, mentre fa cara de pòquer. Tot seguit ve el cantant del nas gros que em busca “on és la meva veïna??” i jo morta de vergonya li explico que vivim a pocs carrers, que ho sé perquè de vegades me’l trobo dinant o prenent alguna cosa amb els altres a l’Alegrías. Bastant ridícul, tot plegat… Han estat els meus amics, que m’han fet la jugada. Total, per adonar-me que el que fa atractiu aquest home és més aviat el fet que cada nit puja a dalt d’un escenari i que escriu bones cançons més que no pas el seu nas, els seus dits, la seva veu o l’interès de la seva conversa. Potser hagués estat bé no arribar mai a aquesta conclusió i anar als concerts propvinents tot pensant que el tio, tot i ser lleig, té el seu què.

Síndrome postvacacional

M’embriaga el mal de cap, tinc tos i una mica de rebombori a la panxa. I unes ganes boges de deixar-ho tot i marxar ben lluny.

Per al “Joao”!

Ahir esperava el tren i vaig tenir un flaixbac. Vaig recordar aquella nit que tornàvem de la festa major de l’Autònoma i esperàvem el tren exhausts entre borratxos i fumats que esperaven, com nosaltres, el tren per tornar a casa. Vam xerrar de banalitats i, entre una cosa i l’altra, em vas confessar que, quan pujaves a l’ascensor de casa, tenies un petit ritual secret: treure’t les burilles i ficar-les en un foradet que hi havia. Va venir el tren i, en arribar jo a Sant Quirze i continuar, tu, cap a Sabadell, ens vam acomiadar. I segurament, en arribar a casa, obrir la porta de vidre del carrer i del camí per l’entrada fins a l’ascensor vas fer el primer pas per completar aquest ritual tan marrano però, també, i no em digueu que no, tan humà.  Va ser la primera de moltes confessions que han vingut després i que, de ben segur, no hem explicat mai més a ningú…

Après les vacances

De vegades, no cal marxar gaire lluny per fer net dels dimonis interiors, l’estrès i els maldecaps del dia a dia. N’hi ha prou amb estar bé amb un mateix i amb allò que a un l’envolta, unes vistes al mar o moltes passejades per la muntanya a la vista, o una bona novel·la. Sigui com sigui, una motxilla ben plena, una guia de viatge i molts quilòmetres per endavant sempre ajuden.

La meva primera parada, després de dos o tres dies de descans, de visites a la iaia a l’hospital i de preparatius abans del viatge, va ser Londres. Van ser poques hores, però prou com per recórrer de nou el Soho, sentir enveja de l’accent britànic i sopar a Marylebone Lane, que sempre mola encara que, per culpa del fred, no puguis lluir el vestit aquell tan sepsi, com dirien els del Cuore. L’endemà, a mig matí, emprenia el rumb cap a Reykjavik.

El viatge per Islàndia, que ha estat més un voluntariat en dues zones del sud del país, ha estat molt passat per aigua i, a estones, ventós i glaçat. He vist les acaballes del sol de mitjanit i m’he engreixat a base de gofres i pastissos d’aquells tan guarros de marbre de xocolata, algunes de les calories dels quals he cremat a base de treball físic molt dur i excursions eternes per paisatges fantasmagòrics de color negre i pistatxo. Sort de la companyia, excel·lent, i dels moments hilarants, alguns més escatològics que d’altres, que hem compartit. Han estat el bàlsam perfecte per a les estones mortes i les tardes de pluja. I també, també he estat a punt de morir…, però bé, això millor no pensar-ho. Ha estat un viatge de retrobaments, també. Té la seva gràcia trobar, en un lloc tan recòndit, una amiga de la universitat que potser feia vuit anys que no veia i que havia anat a parar allà per casualitat… O una antiga becària meva prenent una cocacola a dins de les aigües lletoses del Blue Lagoon, a qui feia uns cinc anys que no veia… Que en són, d’estranyes, les coincidències!

Tres dies després del meu retorn, volava cap a Fès, al Marroc, amb el meu amic Xavi. Ha estat una setmana intensa, durant la qual hem recorregut una bona part del país. Ha estat plena d’olors i de pudors, paisatges fascinants i tajines cada dos per tres, però també d’una calor eterna. Crec que mai no havia begut tanta aigua, suat tant i pixat tan poc. Ha valgut la pena, però.

El plaer de les vacances també té la seva contrapartida…: els texans amb prou feines m’entren, he dormit fatal i m’ha costat més del que pensava posar-me en feina. Però demà serà un altre dia.

Teranga és una ganga

És el que vol dir aquesta paraula d’origen senegalès i el nom del restaurant al qual vam anar ahir, tota una ganga pel que fa a qualitat-preu (especialment perquè és al Born!)  i que vam descobrir gràcies al meu profe de torn fa quatre dies.

Som sis. No hi som tots, però sí els més habituals. Riem embriagats per la dolçor dels sucs de sabors inèdits per als nostres paladars (flor d’ibiscus i una barreja explosiva de suc de pinya, llimona i gingebre), i piquem yuca i espinacs amb una salseta deliciosa, i el maffe, i el noséquè (perquè no en recordo el nom).

Enfilo cap a casa, entre prostitutes subsaharianes, venedors de llaunes de cervesa i guiris de totes mides i colors. I ho faig amb el dolç regust del gelat artesà del carrer d’Argenteria i el de totes les experiències que hem viscut junts, i que ara emprenen un parèntesi estival. I m’entra un orgull de presi, i penso que mola formar part del que ha estat una mena de caldo de cultiu d’idees més o menys afortunades, viatges, relacions i sopars a llocs tan exòtics com els d’avui. I penso que, inevitablement, en tot aquest temps, ens hem fet amics. I mira que, abans, amb prou feines ens coneixíem. Ai, i espero que no us sàpiga greu que estigui tan nyonya; estic premenstrual.

La pregunta prohibida

Ahir ens vam veure i li vaig formular la pregunta prohibida. Això em va dir el meu amic després. És la pregunta latent que ronda pel cap quan et trobes el teu ex, però que poques vegades t’atreveixes a preguntar. Un pot pensar que vaig tenir molts collons de fer-ho. L’altre, que sóc una xafardera. I, l’altre, que sóc una masoca. Sigui com sigui, la resposta ja la sabia. Fa temps que la sé, però no sé per què, volia sentir-la dels seus llavis. Potser tenia l’esperança que estava més penjat que un fuet; perquè a qui no el satisfà i tranquil·litza d’imaginar que ha estat tan important per a l’altra persona que li ha estat difícil de trobar un substitut?

De vegades m’agradaria tenir el cap fred, i el cor encara més, per ser com els altres, com ell, que oblida i passa pàgina en un obrir i tancar d’ulls. Potser és que la meva patologia és una melangia crònica i un romanticisme massa encarcarat? Envejo aquells que s’enamoren a tort i a dret, que coneixen homes (i dones) de la seva vida l’un darrere l’altre, i sempre m’acabo preguntant el mateix: o és que jo sóc molt exigent, o és que tinc mala sort, o no em moc pels llocs on puc trobar-lo o és que ells es conformen amb poc?

En pensar amb tot això, amb aquell nus a l’estómac, els dimonis que contaminen les meves neurones i els records de moments que em van semblar màgics però que ara la realitat em fa veure com una merda enganxada amb un pal, m’enrabio i dic que què collons, que sóc com sóc i que no me n’he d’avergonyir i que si estic sola, doncs olé. Ho trobo més lloable que córrer a buscar algú que m’escalfi el llit perquè no puc escalfar-lo sola.

I mira que no m’agrada parlar de com em sento per aquí, però tampoc sé quin mal hi ha. Potser no cal despullar-se ni explicar les intimitats i el que un sent, però avui m’he sentit amb ganes de fer-ho.

Un estel fugaç

Hi ha dies, setmanes, que et sembla que el món gira pels altres però que, per a tu, s’hagi aturat. La feina és la mateixa de sempre, els amics, els mateixos de sempre, les converses, les més recorrents i ja avorrides; fins i tot el vestit nou, que encara no és estrenat, és com si l’haguessis tingut des de sempre. I quan sembla que no veus mai la llum al final d’aquest túnel de desídia, quan el món sembla haver girat tan de pressa que t’ha deixat enrere de tot i de tothom, de cop passa un estel fugaç que t’il·lumina el camí i que desencadena tot un seguit de canvis que et fan somriure i que et fa venir ganes que segueixi girant i girant perquè tot apunta que l’horitzó és farcit de nous projectes fascinants.